TercerSector.net

Blog de Pau Vidal. Reflexions sobre el tercer sector|Blog de Pau Vidal. Reflexiones sobre el tercer sector

Flower

Organitzacions àgils per transformar la societat del segle XXI

A l’hora de dibuixar les organitzacions no lucratives de futur, amb capacitat d’impacte i transformació social al segle XXI, hi ha un concepte que aglutina la majoria de les seves característiques. Es tracta de l’agilitat: agilitat per adaptar-se a noves circumstàncies, agilitat per respondre les necessitats socials emergents, agilitat per aconseguir complicitat social que doni suport a les actuacions, agilitat per modificar la seva estructura organitzativa, agilitat per entendre què demanen els seus involucrats i col·lectius… en definitiva, el segle XXI és l’hora de les organitzacions àgils.
Aquest concepte, l’agilitat, no està limitat al tercer sector, però per la història del sector al nostre país i les característiques de les entitats no lucratives té una especial transcendència.

Amb anterioritat, des de l’OTS ja hem reflexionat i documentat abastament sobre el canvi d’època que està vivint el tercer sector. De fet, el quadern del nostre Consell Assessor al 2008 sobre la crisi com oportunitat de transformació va ser una reflexió pionera que ja apuntava cap a l’agilitat organitzativa. Més recentment, l’Anuari 2013 del Tercer Sector Social posava dades actuals al tema mentre que l’article a la Revista Española del Tercer Sector donava forma als principals reptes. A principis d’aquest mateix any, es va entrar en més detall en cadascun dels aspectes del canvi d’època que estan vivint les entitats durant el cicle que vàrem fer al Palau Macaya .

Al propi món empresarial hem vist com en els darrers anys s’ha passat a reconèixer l’agilitat organitzativa com una variable clau a les empreses d’èxit. Aquesta variable clau ha anat evolucionant, i en el segle passat ha anat canviant des de temes com les economies d’escala, el lideratge, la qualitat i els processos,… Ara és l’hora de les organitzacions àgils; ‘lean organizations’ és la traducció d’aquest concepte a l’anglès i amb el qual podreu trobar força documentació al googlejar.

No obstant, sobre l’adaptació del concepte d’agilitat organitzativa encara no hi ha massa informació per què és més recent. El que trobo especialment interessant és la manera a la que hem arribat fins aquí: una vegada realitzat el diagnòstic i identificació dels elements del canvi d’època que estan vivint les entitats, ens hem adonat de l’alineament amb l’agilitat com a variable clau a treballar organitzativament. Afortunadament, no es tracta de res trencador, sinó que és un concepte íntimament relacionat amb els valors i sentit que tenim com a organitzacions al servei de les persones i de la societat.

Paradoxalment, mentre el món empresarial s’ha fixat en característiques històricament lligades al tercer sector per aconseguir l’agilitat (connexió amb les necessitats socials, emprenedoria interna, direcció per valors, innovació, flexibilitat,…) encara trobem moltes organitzacions no lucratives que fan esforços per moure’s en una línia diferent prioritzant la construcció de processos, protocol·litzant i dissenyant estructures menys flexibles, buscant solideses que altres lluiten per abandonar.

Evidentment, no es tracta d’abandonar aquests elements que donen eficiència, però si de ser capaços d’enfocar-los des d’aquesta agilitat organitzativa que ens permet tenir impacte de transformació al segle XXI. De fet, estic convençut que tenim un punt de partida per aconseguir la transformació organitzativa cap a l’agilitat que és millor del que moltes vegades ens pot semblar quan enfrontem les dificultats del dia a dia. En propers articles treballarem idees per fomentar la transformació cap a organitzacions àgils.

Imatge:http://aventuraspr.com

Pistes per fer memòries que generin confiança

En general, podem dir que memòries s’han fet tota la vida. Però avui dia, les memòries tenen una rellevància especial per les entitats no lucratives al ser un dels elements clau de les accions de transparència i rendició de comptes. I si la transparència és una tendència clara en tots els àmbits de la societat, per les organitzacions del tercer sector és quelcom més: és tracta d’un tema “genètic” vinculat als nostres valors organitzatius.

En la nostra feina amb les memòries de les organitzacions hem descobert que l’encàrrec de fer la memòria en moltes ocasions es viu com un sidral, en el qual tocarà perseguir a companys i companyes per recopilar dades i fotografies disperses per l’organització: què projectes fem, quants som, quants diners movem, amb qui treballem… I aquesta experiència de “perseguidor organitzatiu” acaba convertint-se en la principal tasca per desprès incorporar les dades al format anualment repetit. Vaja, que any rere any, tornem a emprar el mateix esquema de memòria amb les dades de l’any en curs. Així les memòries acaben semblant-se perillosament al llarg del temps. De fet, de vegades a algú se li escapa l’any anterior en algun paràgraf que no va ser substituït. Són les memòries de “copiar-enganxar” tan de moda.

El repte és transformar aquest sidral en l’oportunitat de fer una memòria capaç de generar confiança a les persones i col·lectius involucrats amb la nostra organització.

Un primer element per aconseguir aquest canvi és l’enfocament de millora en cada edició: la memòria d’aquest any és millor que la de l’any passat, però sempre serà pitjor que la de l’any vinent perquè està en evolució permanent, reflectint el dinamisme i els canvis que viu l’organització. De fet, si som capaços de canviar la lògica anual en la recopilació de la informació i les imatges per una lògica de continuïtat i implicació de l’organització haurem fet un gran pas per la millora de la memòria.

El senzill és explicar què fem. I el resultat és una memòria-inventari de tot allò que fa l’organització. Amb aquest plantejament, el normal és acabar amb memòries llargues on cada projecte o cada àrea té la seva quota d’espai. És l’hora de canviar aquest enfocament i pensar que, a qui l’importem com a organització li preocupa molt més saber què hem aconseguit que el que hem fet. Ser capaços d’explicar quins canvis hem provocat, quin impacte hem tingut a la vida de les persones, quines transformacions hem aconseguit… Per això, podem introduir escenaris, indicadors, històries de vida, … Del que es tracta és de mostrar de forma clara els efectes de la nostra actuació.

Un tercer tema a tenir en compte és la importància de les imatges. Ja ho diu la frase feta “una imatge val més que mil paraules”, però moltes organitzacions obliden aquesta dita al fer la seva memòria. I és que les paraules es poden redactar en el moment de fer la memòria, però disposar d’imatges atractives ens obliga a planificar, a viure els moments i capturar-los. Més persones i menys pedres. Mirades. Llum, energia. Són elements gràfics que expliquen molt més que grans extensions de text. És una paradoxa: com més escriguem, menys persones ens llegiran.

Vivim al segle XXI. I les tecnologies han evolucionat radicalment les memòries en conceptes com la interactivitat o la disposició de la informació. La disposició de la informació vol dir que ja no s’ha d’escriure “tot” a la memòria, donat que hi ha noves possibilitats com enllaços directes, codis QR, microsites,…que ens permeten dosificar la informació en funció de l’interès del lector. A més a més, existeixen nous formats com les publicacions electròniques per les tabletes, vídeos o els socorreguts pdf’s que ens permeten superar les limitacions de la publicació en paper. Toca innovar aprofitant les possibilitats que ofereix la tecnologia.

En definitiva, hem d’aconseguir que la memòria de l’organització connecti els nostres elements identitaris (missió, valors, visió) amb l’impacte de la nostra actuació, mostrant de forma més efectiva el nostre compromís amb la societat. És hora de canviar la nostra percepció de les memòries com la explicació de “allò que fem” i ser capaços de crear memòries centrades en explicar “el que hem aconseguit”.

O sigui, la responsabilitat de fer la memòria ha de deixar de ser un sidral per passar a ser percebuda com la oportunitat de realitzar quelcom important: Generar confiança en la nostra organització. Confiança, el més valuós que podem tenir per aconseguir transformació social.

8 pistes per millorar les subvencions… per potenciar la seva utilitat social!

Encara que gairebé tothom coincideix en la necessitat de canvis en el funcionament de les subvencions, el món no lucratiu estem revolucionats i preocupats davant el projecte de llei per la seva reforma. I és lògic que així sigui, pel que he pogut llegir  es tracta d’un projecte que ha nascut des de la desconfiança, des de la presumpció de “mala fe” i des de la perspectiva mercantil. O sigui, quelcom molt llunyà del que necessita el tercer sector quan pensa en millorar el funcionament de les subvencions.

Les subvencions són una eina que permet a l’administració pública col·laborar en temes que tenen utilitat social, la qual cosa justifica l’interès públic en aquests projectes i la seva participació en el finançament. Però el sistema de subvencions ha anat entrant en uns hàbits que llastren el seu funcionament àgil i útil.

A continuació es mostren unes quantes idees per a la reforma de les subvencions, sempre pensant en la forma que puguin servir com a palanca i potenciació d’utilitat social. Per això s’ha de tenir en compte les especificacions del tercer sector i fomentar una responsabilitat compartida entre els actors implicats.

1. Necessitat de calendaris raonables.

En molts casos, els calendaris de gestió de les subvencions s’han convertit en un veritable despropòsit: es convoca tard i es resol encara més tard, el que fa que moltes vegades provoqui la impossibilitat de poder gestionar i aconseguir recolzaments addicionals al projecte una vegada se sap que es pot comptar amb la subvenció. No és tan estrany veure resolucions per a projectes de l’any en curs al segon o tercer trimestre (i, fins i tot, algunes a l’últim trimestre de l’any) .

El bon funcionament de les subvencions exigeix un calendari periòdic anticipat que convoqui i resolgui amb temps suficient per la gestió del projecte, cercar recursos addicionals i poder centrar-se en la qualitat de les accions.

2. Encarar-se en els resultats més que en el procés.

Ningú posa en dubte que els fons públics han d’estar ben gestionats i destinats al que s’aprova (que és el que té interès públic). Però la conseqüència burocràtica dels sistemes de control ha portat en la majoria dels cassos a posar més èmfasi en la gestió administrativa i justificativa que en l’impacte i resultats de les subvencions. Fa temps que es va perdre la eficiència en el procés de control de milers de petites col·laboracions amb organitzacions no lucratives, i en molts casos avui dia costa més el procés administratiu de control que l’import de la subvenció.

És hora d’un canvi radical que enfoqui les capacitats del sistema públic a verificar i contrastar els resultats amb proporcionalitat als imports subvencionats, posant èmfasi en allò veritablement important: què s’ha pogut aconseguir amb aquells recursos, què resultats s’han obtingut. Per al control administratiu toca reduir la càrrega burocràtica i  justificativa amb sistemes de parametrització, mostreig, acompanyament, indicadors…

3. Pagar a temps.

En els últims temps, el cobrament de les subvencions s’ha convertit en una promesa permanent i dilatada en molts casos, generant deutes i costos financers a les organitzacions. Masses vegades em trobo amb entitats que porten un, dos o més anys d’endarreriment en el cobrament de les subvencions, gestionant com poden el dia a dia. Vergonyós i inassolible com a sistema.

La nova llei hauria de preveure un sistema de bestretes adequades per facilitar la gestió puntual dels projectes del tercer sector, així com un pagament final proper a la finalització del projecte. Precisament, per a que els projectes surtin bé i siguin útils socialment, i es puguin centrar en tenir el màxim impacte social.

4. Superar el “café para todos”.

De vegades, la convocatòria de subvencions s’ha anat convertint en un “café para todos” amarg i perillós, un repartiment de recursos en un territori o col·lectiu d’organitzacions. Les entitats ja “esperen” la quantitat anual que “els hi toca” i les administracions públiques eviten tenir que gestionar negatives. De nou, la gran perjudicada  acaba sent la qualitat dels projectes subvencionats.

Les subvencions haurien de tenir criteris clars per a la seva concessió o denegació i superar tant el repartiment generalitzat com l’arbitrarietat. Les administracions han de poder adequar i evolucionar les convocatòries a les polítiques públiques que desenvolupen en cada àmbit i els criteris d’utilitat social dels projectes.

5. Més duresa amb els actors incomplidors.

Un dels problemes del sistema actual és que l’incompliment surt gratis molts cops, tant per l’administració pública com per les organitzacions.

Un sistema de confiança compartida com les subvencions exigeix una assumpció de rols clara per part de tots els actors participants, i per tant, rapidesa i duresa en les sancions dels incompliments d’una banda o de l’altra. Precisament per poder centrar-se en els resultats de la gran majoria que funciona i funcionarà bé.

6. Complementarietat en les formes de finançament públic.

En molts casos, la subvenció s’ha convertit en el principal (o únic) mitjà de finançament per les entitats no lucratives per part d’alguna administració pública. Encara que sigui còmode, aquest ús preponderant de la subvenció no és l’adequat. Existeixen altres formes de col·laborar financerament amb entitats: convenis, concerts, contractes,…

Toca gestionar la col·laboració pública-privada amb la fórmula correcta per a cada circumstància, construint relacions sòlides que tinguin complementarietat de formes de finançament en funció de cada àmbit, projecte i organització.

7. Obrir els tribunals de valoració.

Masses vegades, la valoració de les convocatòries  acaben sent un “Yo me lo guiso, yo me lo como” de l’administració pública convocant. Els seus equips, tècnics i polítics, són els que decideixen any rere any les propostes que s’han d’aprovar.

Fa falta aire fresc. Obrir els tribunals que analitzen les propostes presentades a una convocatòria a persones independents, universitats, entitats i inclús destinataris.

Canviant sovint i evitant aquella sensació de “pel·lícula repetida”. La barreja de persones i entitats externes amb els equips de l’administració convocant és positiva. Serà aire nou per analitzar els projectes presentats, sempre d’acord amb els criteris tècnics marcats.

8. Tenir en compte la grandària i la capacitat de la organització.

La millor manera de carregar-se una organització no lucrativa i fer-la dèbil i dependent és donar-li un finançament per sobre de les seves capacitats de gestió i de la seva complicitat social real. Quan això passa, les subvencions ajuden a crear organitzacions dependents amb menor impacte social.

Les subvencions han de tenir en compte no només el projecte presentat, si no les capacitats i dimensions de l’organització en la qual es realitza el mateix. D’aquesta manera, les subvencions actuaran també com un element positiu de desenvolupament organitzatiu equilibrat, en organitzacions que creixen en capacitat de gestió i de base social.

En definitiva, les subvencions han d’evolucionar per complir amb el seu rol: el recolzament de l’administració pública als projectes d’utilitat social. Per això, és necessari un desenvolupament legislatiu i reglamentari que tingui en compte les especificacions del tercer sector. En aquest país en que vivim, molt poques vegades s’ha legislat tenint en compte el tercer sector, per la qual cosa ens hem anat desenvolupant acomodant-nos com s’ha pogut en legislacions pensades per a organitzacions mercantils amb ànim de lucre.

Avui dia, les organitzacions no lucratives som una realitat que aporta valor a la nostra societat, i toca començar a desenvolupar un marc legislatiu, reglamentari i procedimental que entengui les organitzacions i potenciïn la utilitat social que la col·laboració pública-privada pot aportar quan no hi ha ànim de lucre en la relació, si no implicació social compartida.

Però el que és segur, és que la millora de les subvencions no ha de venir d’un canvi legal fet des de la “desconfiança” i els tòpics, pensat per a organitzacions mercantils. Sóc conscient  que algunes de les idees breument apuntades a dalt poden ser més o menys complicades de portar-se a terme i que hi ha algunes que tenen a veure amb el desenvolupament legislatiu i d’altres amb la pràctica diària. Ens toca seure plegats per treballar en aconseguir la millora de les subvencions i, sobretot, augmentar i potenciar la utilitat de les mateixes.

Imatge | Laberint Reignac-Sur Indre, de Notaculturaldeldia

És hora de fer visible quin valor aportem a la societat

Les organitzacions no lucratives neixen de la passió de les persones per millorar la societat, a partir de la preocupació per causes ben diverses: les desigualtats socials, la cultura, l’acció social, l’equitat, els esports, els temes ambientals,…

Recordo fa temps la presentació dels resultats d’un estudi a una entitat, que ho van resumir en una sola frase: “Quien os conoce, os quiere, porque sabe lo que hacéis y para qué sirve. Lástima que os conoce poca gente…” La frase té una primera part positiva, però la segona part no ho és tant. Evidentment, que les persones que estem implicades a entitats del tercer sector estem plenament convençudes de la utilitat social de les nostres organitzacions: per això estem implicades!

Però no podem estar contents només amb que ens valorin els que tenim al costat. No val només amb el convenciment dels que cada dia veuen i viuen la feina de l’organització. No ens podem quedar contents amb aquella frase tant utilitzada de que són intangibles. Ens toca ser capaços de mostrar, mesurar i reivindicar l’aportació social i econòmica a la societat, i lamentablement això no sempre es evident o fàcil d’explicar.

Fa molts anys que es fan esforços d’avaluació d’impacte a les entitats del tercer sector. Ja fa més de deu anys que als Congressos sobre Recerca al Tercer Sector sento parlar de metodologies per ajudar les entitats a mostrar el valor econòmic i social. Algunes són específiques d’àmbits concrets i altres es poden generalitzar més. Fa 5 anys a Escòcia vaig descobrir l’SROI, una metodologia per la monetització del valor que ara sembla que està arrelant al nostre entorn, i començant a haver-hi experiències d’entitats que hi estan treballant, i això és positiu. Però l’avaluació d’impacte no es pot resumir amb l’SROI ni amb cap altre metodologia. Cadascuna té elements destacables i limitacions, i toca conviure amb el que poden aportar. Fa anys potser es podia admetre un acte de fe sobre el valor d’aportació d’una organització, però avui dia s’estan desenvolupant metodologies i maneres de mostrar el que aportem a la societat: en millores i en estalvis.

Per a mi, el realment destacable és el progressiu desenvolupament d’una cultura d’avaluació d’impacte que porti les organitzacions i els seus equips a fer esforços continuats en aquesta línia, i incorporar-los en la pròpia concepció dels projectes i l’activitat organitzativa. La recollida d’informació sempre és el punt crític per a qualsevol anàlisi, per la qual cosa, si des del principi tenim present que haurem d’avaluar l’impacte, hi haurà moltes més possibilitats d’aconseguir resultatsexplicables de com estem contribuint a la millora social o a la creació de capital social o a la protecció ambiental o….

L’avaluació de l’impacte no és una metodologia sinó una cultura a l’hora de realitzar les nostres activitats, que ens ajuda a seleccionar i realitzar aquelles activitats més directament alineades amb l’impacte social que busca la nostra missió. No es tracta únicament d’un tema de qualitat en l’actuació, sinó de saber que estem canviant: els esforços de mesura d’impacte social i econòmic intenten explicar i mostrar els canvis. La confiança no és cega: es construeix dia a dia a partir de les dades, amb organitzacions transparents que ens esforcem per mostrar el que estem aportant a la societat..

Les organitzacions del segle XXI han de saber explicar a la societat el valor social i econòmic que aporta la seva activitat.


Imagen | lestraperlista

Per més informació consulteu la Guía para el Retorno Social de la Inversión (SROI)

“Els valors, eix de l’acció del tercer sector “

El passat 27 novembre 2013 vaig participar a la jornada organitzada per la Fundació Grifols “Abastiments i límits de la solidaritat en temps de crisi”, en una taula rodona on vam reflexionar sobre com prioritzar en temps de crisi entre l’acció social local o la cooperació internacional.

I és que en els temps de crisi que estem vivint, sembla que a vegades els mitjans de comunicació han volgut enfrontar a les organitzacions del tercer sector que treballen en camps diferents intentant provocar dubtes entre les prioritats socials: què és més important  la cooperació internacional o l’acció social propera?

Però les organitzacions de la societat civil no hem de caure en aquest fals dilema entre unes i altres temàtiques socials,  i quines són més importants. Les accions de totes les organitzacions del tercer sector estan inspirades en uns valors compartits que tenen a veure amb la construcció d’una societat millor, més justa i equitativa amb les persones.  Aquests valors, universals i genèrics, es concreten en diferents missions organitzatives en camps d’actuació molt diferents en funció de casuístiques diverses, derivades dels interessos i situacions que viuen les persones que inspiren i formen part de les entitats. Hi ha missions tan variades com camps d’interès social es puguin trobar, i així unes decideixen enfocar-se en la solidaritat internacional mentre que d’altres es dediquen a temes ambientals, culturals o acció social propera, o una barreja de temàtiques.

Les necessitats humanes i socials són variades  i cada organització decideix orientar-se a unes o altres temàtiques des dels seus valors i interessos . No té sentit plantejar dilemes entre unes i altres missions organitzatives: totes elles es complementen entre si i donen com a resultat un tercer sector ric, variat, divers i socialment compromès que aporta valor a la societat.

A la nostra societat, el tercer sector ha tingut un fort desenvolupament en les últimes tres dècades. L’arribada de la democràcia va propiciar que nombroses persones es comprometessin amb diverses causes socials mitjançant la creació d’organitzacions no lucratives especialitzades. Alhora, s’estava produint una modernització de l’administració pública i es va desenvolupar una nova estructura autonòmica més propera al territori. La conjunció de les noves organitzacions socials i una administració pública que començava a fer polítiques modernes de desenvolupament social, cultural i ambiental va donar peu a una trobada contínua entre organitzacions i administracions per respondre a les creixents demandes socials i col·laborar en la construcció d’un incipient estat del benestar. Aquesta col·laboració públic-privat ha marcat el desenvolupament del tercer sector en els últims 30 anys al nostre país.

Però l’arribada de la crisi dels últims anys i la sobtada limitació de recursos públics per temes d’interès social, cultural, educatiu, ambiental, … ha afectat profundament les bases sobre les que s’ha desenvolupat el tercer sector. A més, aquest canvi d’escenari s’ha produït simultàniament a l’augment de les necessitats socials properes. I aquest augment de les necessitats socials s’ha hagut d’afrontar al mateix temps amb una dràstica limitació dels recursos econòmics disponibles . Per això, tot i tenir ara mateix la millor societat civil organitzada que ha tingut mai el nostre país, toca afrontar un canvi d’època radical en què les lògiques de funcionament i desenvolupament de les organitzacions en els propers anys seran diferents del que hem viscut en les últimes dècades. Aquesta situació que estan vivint les organitzacions ha propiciat que les entitats prenguin consciència de la necessitat de millorar el seu funcionament i gestió, la diversificació de les fonts d’ingressos, l’increment dels fons propis, la millora de la gestió financera, compartir recursos financers, la necessitat de col·laborar entre elles per compartir recursos, la flexibilitat organitzativa, …

Encara que no és fàcil, les entitats tenen el repte i la necessitat de convertir la crisi en una oportunitat per impulsar la transformació social i el paper de les organitzacions no lucratives a la societat del segle XXI. En el canvi d’època que estem vivint ara, una de les claus és la redefinició del paper de l’Administració Pública en la seva relació amb les entitats socials. Encara no està clar el resultat del nou escenari que vindrà, però hi ha elements que es van dibuixant clarament: el suport de l’Administració Pública no desapareixerà però deixarà de ser aquell suport gairebé únic que permetia impulsar projectes en solitari per passar a tenir un paper més complementari, entrant en aquells projectes d’utilitat social i solvència contrastada.

Reestructurar l’organització per donar resposta a aquest canvi d’època requereix un enfocament de canvi estratègic transversal que va més enllà de la suma de canvis operatius: les persones implicades en els projectes, essencials per a les organitzacions, hauran de realitzar un esforç per adaptar-se al canvi, adquirint les competències necessàries per afrontar els reptes que es presenten . En definitiva, un veritable canvi cultural organitzacional que afecta a noves capacitats, noves competències i noves formes estructurals, per aconseguir dibuixar organitzacions renovades que puguin aconseguir la complicitat social, necessària per aportar valor social sostingut a tots els àmbits socials al segle XXI.

Pau Vidal

YouTube Preview Image

Més informació

Dades i reptes del tercer sector social a Catalunya

L’edició 2013 de l’Anuari del Tercer Sector mostra la foto d’unes organitzacions socials que estan atenent més persones amb un nivell similar de recursos econòmics i equip contractat al que tenien abans de la crisi, però amb un augment de les persones voluntàries que hi col·laboren. Mentre que les persones contractades se situen en 102.000, als mateixos nivells de 2007 després d’haver arribat fins a 120.000 persones, les persones voluntàries han crescut un 23% i ja són més de 300.000. El nombre d’organitzacions s’ha reduït lleugerament fins a les 6.800 entitats, però, en canvi, s’ha mantingut l’impacte econòmic que representen, el 2,8% del PIB català.

Paradoxalment, l’augment de persones destinatàries de les entitats socials s’ha produït en paral·lel a la reducció del nombre de persones contractades als equips, una situació difícil de gestionar. Això ha provocat que la gestió del dia a dia s’hagi fet molt complexa. Però les entitats socials no estem vivint només una època de canvis sinó que estem immersos en un canvi d’època al qual toca respondre amb canvis estratègics. L’Anuari mostra deu temes clau per reflexionar, actuar i poder encarar el futur amb opcions estratègiques pròpies i valuoses.

Per exemple, quina és la complicitat social que té la nostra entitat? Les persones implicades aportant temps, recursos econòmics i relacions seran un element clau per afrontar el futur de les entitats amb legitimitat i capacitat transformadora.

També planteja altres reptes que cal afrontar com les noves competències als equips, l’impacte de les TIC, la necessitat de conèixer l’impacte de les nostres activitats, la construcció d’un nou paradigma de relació amb l’Administració Pública, més col·laboració entre organitzacions,…

En definitiva, dades i reptes per encarar el futur.

Pau Vidal
Coordinador de l’Observatori del Tercer Sector

Article sobre canvi d’època al Tercer Sector a la RETS

Fa temps que des de l’OTS li estem donant voltes al tema del canvi d’època que està vivint el tercer sector. Poc a poc, el tema es va fent lloc a l’agenda de les entitats i cada vegada són més les entitats que reflexionen i plantejan actuacions per respondre de manera sostenible al nou entorn que viuen.

Recentment, vaig tenir l’oportunitat d’escriure sobre el canvi d’època a la Revista Española del Tercer Sector, donant forma i estructurant molts dels temes en els que hem treballat durant els darrers anys.

L’article trata del canvi d’època que afronta el tercer sector a Espanya, degut a la confluència de dos factors: l’esgotament del model de creixement del sector de les dues darreres dècades basat en les aportacions de recursos públics, i l’actual període de crisi que estem vivint que ha provocat l’augment de necessitats socials, en un moment de limitació de recursos. En aquestes circunstàncies, el tercer sector ha de ser capaç de mostrar evidències de la seva aportació de valor a la societat i afrontar una profunda transformació. Els factors de transformació estratègics són la potenciació de la complicitat social (més enllà de la captació de fons), desenvolupar noves competències als equips, construir unes noves bases de relació amb l’Administració Pública, millorar l’eficiència guanyant dimensió organitzativa i mostrar l’impacte social de la seva activitat.

En definitiva, un escenari de reptes simultanis que redibuixaran el tercer sector. Afortunadament, en aquests moments tenim el millor tercer sector de la història del nostre pais per intentar afrontar aquests canvis estratègics i continuar treballant per la transformació social.

A continuació, podeu llegir (en castellà) l’article publicat a la Revista Española del Tercer Sector o descarregar-vos-ho en format pdf (367Kb).

L’Anuari: Conèixer com estem per treballar per al futur

Estem a les portes d’una nova edició de l’Anuari del Tercer Sector Social de Catalunya. Es presenta el proper 2 d’octubre al CaixaForum de Barcelona. Si comptem el seu precedent del Llibre Blanc que es va presentar el 2003, junt amb l’Anuari de 2009 i 2011, amb l’actual del 2013 arribem a la quarta edició d’aquesta recerca panoràmica sobre les entitats socials.

Per al tercer sector social, arribar a aquesta quarta edició és una valuosa fita, pionera al nostre país. Han estat quatre edicions de recerca aplicada i útil, enfocada a conèixer la realitat de les entitats socials i reflexionar sobre claus per a la seva evolució.

Els darrers 10 anys del tercer sector social a Catalunya configuren una història intensa, acompanyant una societat que també ha evolucionat amb força. D’una banda, la pròpia evolució dels serveis socials amb una visió més integral de la persona destinatària i el seu entorn. Al mateix temps, el propi procés de reconeixement social progressiu d’aquests serveis socials com un element fonamental de cohesió i equitat social. I, en aquest context de professionalització i reconeixement, el tercer sector social ha anat consolidant un rol i dimensió destacats.

El Llibre Blanc i els Anuaris han testimoniat aquesta evolució, amb les dades i els temes clau que han anat acompanyant cada moment: identitat com a sector, consolidació i professionalització, i, més recentment, el repte d’afrontar la crisi que vivim fa uns anys. L’Anuari 2013 ens mostrarà la situació actual del sector: com ha canviat el nombre d’entitats?, quin és l’equip actual de les entitats?, han augmentat o disminuït el nombre de persones voluntàries?, quin volum econòmic es mou?, com ha evolucionat el finançament?, com ha canviat el nombre de persones destinatàries?

L’Anuari 2013 arriba en un moment necessari. Afrontem un canvi d’època radical i difícil, i les dades i la reflexió col·lectiva ens hauria d’ajudar a gestionar amb èxit els nombrosos reptes de canvi, per sobreviure i continuar aportant valor a la nostra societat.

Us esperem el proper 2 d’octubre al CaixaForum per compartir amb vosaltres l’Anuari 2013 del Tercer Sector Social de Catalunya. Podeu confirmar la vostra assistència aquí (places limitades).

“Sense ànim de lucre” vol dir “plenament compromesos amb la societat”

compromís social. Imatge: http://www.concannonmiller.com

Tradicionalment s’ha definit les entitats del tercer sector pel que no són (ONG – Organitzacions No Governamentals – o ONL – Organitzacions No Lucratives) i la pròpia expressió del “tercer sector”, que no és res més que un ordinal no descriptiu. En els darrers temps, sobretot a Estats Units i a Llatinoamèrica, ha sorgit amb força un intent de cercar un nom amb significat com és OSC – Organitzacions de la Societat Civil-.

Aquest fet de vegades porta a fixar-se precisament en allò que no ets, enlloc de centrar l’atenció en el que és la raó de ser. Així, l’altre dia llegia un tuït provocatiu que deia quelcom semblant a: “Què vol dir sense ànim de lucre? Que no necessiten ingressos com qualsevol empresa?”. Evidentment, és cert que les entitats del tercer sector, com qualsevol altra organització,necessiten ingressos per sobreviure i poder complir la seva missió; però la diferència fonamental és que aquests diners són instrumentals, i la raó de ser de les organitzacions no lucratives és el compromís amb la societat; és a dir, treballar per a la millora social o la millora de la convivència. Aquest compromís amb la causa (sigui ambiental, educativa, social, cultural, de cooperació internacional etc.), és el motiu pel qual les persones escullen una forma jurídica no lucrativa pels seus projectes enlloc de fer-ho amb una forma mercantil clàssica. En la seva activitat no busquen el repartiment dels beneficis a uns accionistes particulars ni generar un patrimoni que deixar als seus hereus.

Aquest fort compromís social és el que les entitats no lucratives hem de posar en evidència amb força perquè és el que diferencia i dóna valor a les entitats. Els milers d’organitzacions no lucratives que existeixen al nostre país són el resultat de persones compromeses amb la societat que han decidit lliurement apostar per la societat per sobre dels beneficis personals que poguessin generar els seus projectes. La força d’aquest compromís es manifesta tant en els emprenedors socials que han creat les associacions, fundacions i cooperatives d’iniciatives socials existents; com en els milers i milers de persones que treballen en aquestes organitzacions, conciliant diàriament carrera professional i compromís social.

Evidentment, les organitzacions no lucratives no tenen ni pretenen tenir l’exclusiva del compromís social: també hi ha empreses amb un fort compromís social. Però és cert que l’absència de l’ànim de lucre és una aposta valenta i radicalque els permet no haver de conjugar equilibris entre el lucre personal (legítim) i compromís social.

Històricament, aquest fet ha justificat una atenció preferent en forma de subvencions i algunes exempcions. Això obliga a un seguiment públic i obert per garantir el seu caràcter i, de fet, per això el propi tercer sector s’ha dotat d’eines en aquest sentit (autoregulacions, codis, entitats de segon nivell, etc.). El nostre sector és el primer interessat en identificar i desmarcar-se d’aquelles organitzacions que no compleixin realment amb les seves finalitats missionals i que es facin servir pel benefici personal. Afortunadament, són una minoria de casos que no entelen la bona feina quotidiana de milers i milers d’entitats.

No és fàcil ser organització no lucrativa avui dia. Les entitats tenen molts reptes per endavant per adaptar-se a les exigències del canvi d’època que estem vivint. En l’exigent entorn actual no val només tenir aquest compromís social, sinó que per rebre el suport social les organitzacions han de ser capaces de mostrar la seva utilitat social i que la seva aportació és valuosa i val la pena. Així aconseguiran el compromís de la ciutadania, les administracions públiques i tots els actors socials envers les seves activitats. I en això estan treballant activament les entitats, reconeixent la necessitat de mesurar l’impacte social i trobar altres maneres de mostrar el valor aportat. Afortunadament, el nostre país compta amb desenes de milers d’entitats i persones compromeses amb la societat que cada dia aixequen les seves persianes per treballar de manera compromesa i desinteressada en que la nostra societat sigui un lloc millor i més agradable per viure. De fet, és gràcies al treball històric pioner de moltes entitats no lucratives que hem anat avançant en el reconeixement i cobertura de moltes necessitats socials. I això continua passant cada dia. Organitzacions sense ànim de lucre, organitzacions compromeses amb la societat.

Les persones no són euros amb cames

Ja sabem que corren temps durs per al finançament de projectes a partir de l’administració pública. Això ha portat a moltes organitzacions a mirar a les persones individuals com a font de finançament de les seves activitats. Així, una de les coses de les que més se sent a parlar últimament és de campanyes de captació de fons. Lamentablement, moltes d’aquestes campanyes no estan tenint els resultats esperats, començant a provocar un cert desencant i desànim.

En general, l’enfocament de captació de fons peca de centrar tot el seu esforç en la dimensió econòmica de la gent. Una cosa així com “dóna’m diners”, “necessito els teus diners”. Considero que això provoca una sensació semblant a la que he tingut en alguns viatges com a turista, quan m’he sentit un “euro amb cames”. No és una sensació agradable. De fet, sol provocar l’efecte contrari al que busca: com més volen els meus diners, més em predisposo a guardar-los. Una cosa semblant ha de passar amb moltes d’aquestes campanyes.

La manca de diners no és la causa dels problemes de les nostres organitzacions, sinó que és la conseqüència de no haver estat capaços de generar un compromís previ cap a la nostra missió. Les persones es comprometen en el que els importa, i és llavors quan destinen temps i recursos. És a dir, voluntariat i diners per treballar per la raó de ser de l’entitat.

Les persones poden comprometre’s i il·lusionar-se amb les organitzacions, i aleshores es transformen en una base social que aporta dedicació voluntària i recursos econòmics per lluitar pel que creuen que val la pena. Res de nou: les organitzacions no lucratives sempre han estat el que les persones compromeses han volgut que siguin.

El finançament públic ens ha donat dimensió com a sector i ens ha ajudat a créixer i estructurar, però el preu ha estat alt. En molts casos, s’ha oblidat la importància de comptar amb una base social implicada amb l’organització. Ara ens toca treballar durament per reconstruir vincles amb la comunitat i aconseguir aquesta base social compromesa amb la missió de l’entitat.

Però no podem oblidar que les persones no són “euros amb cames”: tenen voluntat i capacitat de comprometre’s amb la nostra organització perquè els importa el que aportem a la societat. I el resultat d’aquest compromís seran idees, dedicació, diners, relacions, presència social, etc.

En lloc d’enfocar-nos a captar fons hauríem de centrar-nos més en generar compromís. I un cop la nostra base social compti amb persones compromeses, sí que tindrà sentit fer campanyes de voluntariat o de compromís econòmic per concretar aquesta relació en accions.

Primer el cor, després la cartera.