TercerSector.net

Blog de Pau Vidal. Reflexions sobre el tercer sector|Blog de Pau Vidal. Reflexiones sobre el tercer sector

Flower

Llibre Blanc, Anuaris, Baròmetres,…. Panoràmic

El coneixement sobre les organitzacions no lucratives, la seva activitat i impacte sempre és complexa. És un teixit ampli, de proximitat i que aporta un gran valor a la societat, però aquesta mateixa capil·laritat provoca una certa invisibilitat global del mateix. Coneixem i valorem les entitats més properes “l’arbre” però costa apreciar el valor global del compromís que suposen aquestes organitzacions “el bosc”.

Ja fa més d’una dècada que es va presentar el Llibre Blanc del Tercer Sector Cívico-Social a Catalunya, realitzat pel mateix equip que després va fundar l’Observatori del Tercer Sector, que va ser la primera gran recerca que es va realitzar sobre les entitats socials. Va servir per cartografiar el Tercer Sector Social i identificar els reptes que afrontaven les entitats. En girar la vista enrere, es pot veure la gran transformació de les entitats socials al mateix temps que hi ha reptes de llavors que continuen vigents.

La llavor que va significar el Llibre Blanc no va ser desaprofitada i vàrem treballar posteriorment, des de l’Observatori del Tercer Sector, en la sèrie dels Anuaris del Tercer Sector Social (en col·laboració amb la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, la Fundació “La Caixa” i la Generalitat de Catalunya) dels que s’han realitzat tres edicions fins el moment: 2009, 2011 i 2013. Aquest enfocament seriat ha permès seguir l’evolució de les entitats socials, identificant, entre d’altres temes, quin ha estat l’impacte de la crisi sobre el sector així com la seva actuació davant la mateixa. La sèrie dels Anuaris és útil perquè aporta dades de manera continuada i informació actualitzada sobre l’estat i la salut del Tercer Sector Social.

El compromís de les organitzacions no lucratives abraça moltes àrees d’activitat diferents, com pot ser la cooperació internacional, la cultura, el món comunitari i veïnal, ambiental, juvenil, esportiu, educatiu, etc. Afortunadament, la rellevància social del Tercer Sector creix en tots els àmbits d’actuació i, cada vegada, hi ha més dades i estudis que permeten acompanyar l’acció amb reflexió i coneixement, millorant l’impacte de la seva activitat.

Per exemple, durant el 2014, des de l’Observatori del Tercer Sector hem treballat en dos baròmetres, amb el nom es mostra la voluntat de gradació de les dades. El Baròmetre del Tercer Sector Ambiental, en què hem treballat amb l’Obrador del Tercer Sector Ambiental, es presentarà en els propers mesos, i representa un estudi clau per entendre les entitats ambientals a Catalunya, el seu estat, impacte i reptes que afronten. El Baròmetre de l’Ocupació al Tercer Sector Social, realitzat amb La Confederació, dóna continuïtat a l’estudi pioner que es va fer al 2008 sobre l’Ocupació al Tercer Sector Social de Catalunya, centrant els esforços en mostrar la realitat del treball remunerat al sector social, amb dades concretes i clares. La presentació estava prevista pel passat 27 de març, però el dol col·lectiu per l’accident d’avió als Alps ho va fer posposar fins a finals d’abril (en els propers dies es farà de nou la convocatòria a l’acte de presentació).

I el proper 9 d’abril es presenta el Panoràmic 2014 de les Associacions a Barcelona. Ha estat un treball tècnic ambiciós i complexa, amb la participació de les pròpies federacions i associacions en el procés de recollida de la informació. Sota la coordinació del Consell d’Associacions de Barcelona i en col·laboració amb la Fundació Ferrer i Guàrdia, la Fundació “La Caixa”, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya hem treballat durament per donar a llum una recerca pionera, capaç d’oferir per primera vegada una visió transversal del que representa el compromís associatiu a la ciutat de Barcelona, donant visibilitat de manera conjunta a totes les tipologies d’entitats existents (culturals, juvenils, socials, educatives, comunitàries, esportives,…). S’ha capitalitzat l’experiència de gairebé 15 anys fent recerca sobre organitzacions no lucratives, en un nou projecte que va més enllà de la recerca, centrat en la utilitat. Aquesta edició inicial, amb una alta participació, ha estat centrada a la ciutat de Barcelona i aporta el valor d’integrar, per primera vegada, una visió conjunta sobre el compromís de la ciutadania organitzada que estem segurs que marcarà tendència pel futur. Superar les visions temàtiques (per àmbits d’actuació) que han predominat durant anys i oferir una visió panoràmica que mostri la importància que té per a la nostra societat i el valor que aporta.

Esperem que ens pugueu acompanyar el proper dijous 9 d’abril al Palau Macaya a la presentació de la primera edició: és un llarg viatge el que hem començat, i ens fa molta il·lusió compartir aquests primers fruits.

Oportunitats de la reforma fiscal: triplicar donatius i millor informació

A finals del passat mes de novembre es va aprovar el canvi, de cop, en tres lleis que afecten directament les ONL: IRPF, Impost de Societats i IVA. Aquests canvis són coneguts com la reforma fiscal. El primer que ens ve al cap és pensar com ens perjudicarà. I encara que és cert que hi ha noves obligacions per a moltes organitzacions, començaré per analitzar una oportunitat que planteja: la possibilitat de triplicar els donatius sense cost addicional per als donants.

El nostre sector fa temps que demana una nova llei de mecenatge que no arriba, però la reforma fiscal ha fet un petit pas, augmentant, en dos anys consecutius, la desgravació en la declaració de la renda del donant dels primers 150€ que es donen a una entitat: al 2015 passa d’un 25% a un 50%, i al 2016 arriba fins al 75% (pensem que gairebé el 70% dels donants donen menys de 150€/any, segons dades de l’Estudi del perfil del donant, elaborat per l’Associació Espanyola de Fundraising). Això implica que un donant podrà augmentar en un 50% el seu donatiu aquest 2015 sense cost addicional i, de nou, tornar-lo a pujar l’any següent, arribant en dos anys fins a un triple de la quota que pagava al 2014 i, tot això, sense cost addicional, ja que ho recuperarà al fer les declaracions anuals de l’IRPF.

Per aclarir-nos, ho poso en números partint de l’exemple d’una persona que va donar 50€ a una entitat al 2014, amb un un cost real de 37,5€ perquè recuperava 12,5€ al fer la declaració de l’IRPF. Aquesta persona, al 2015, podrà augmentar el seu donatiu fins a 75€ sense cost addicional (doncs al fer la declaració recuperarà el 50%, 37,5€), i de nou tornar a augmentar al 2016 el seu donatiu fins a 150€ (que seguirà tenint per a la persona el mateix cost de 37,5€, doncs al fer la declaració anual de l’IRPF recuperarà 112,5€). En definitiva, l’entitat ha multiplicat per 3 els seus ingressos (de 50€ a 150€) mentre que a la persona donant li continuarà costant “en realitat” 37,5€.

Desgraciadament aquesta oportunitat no arriba a totes les entitats, sinó que està reservada a les fundacions i associacions d’utilitat pública, que representen només una part del teixit associatiu. A més, requerirà grans dosis de pedagogia, esforç didàctic i claredat comunicativa per explicar-li al donant aquesta nova regulació, ja que habitualment només es veu la quota donada, oblidant-se del benefici fiscal que es rep posteriorment. En tot cas, hi ha moltes organitzacions que ja podrien estar començant les campanyes als seus donants per explicar-los aquesta novetat i fer entendre que augmentar el donatiu no té cost. Ja anem tard: a veure les que finalment ho aconsegueixen.

Una derivada directa del que he explicat al paràgraf anterior crec que podria afectar l’agenda d’incidència política del tercer sector, reclamant tant la generalització a totes les associacions d’aquests beneficis fiscals, així com alguna manera de tangibilitzar o anticipar la desgravació en el moment de donar per fer-la fàcilment visible al donant.

També és cert que la reforma fiscal inclou un altre canvi que afecta milers de petites entitats, com és la declaració obligatòria de l’Impost de Societats, que a la vegada comporta l’obligació de portar una comptabilitat oficial (“de doble partida”), mentre que fins ara podien portar el seu control econòmic d’una manera més simple, únicament amb un registre d’ingressos i despeses. Amb això ja va amenaçar l’Administració Tributària fa uns anys, però finalment no va arribar a fer-se realitat, fos per les queixes del sector o per l’ensurt del que els venia a sobre. Novament, ara que ja ha entrat en vigor, han començat les protestes del sector i veurem, en els propers mesos, si tenen algun efecte. De fet, semblaria de sentit comú que s’arribés a establir algun tipus de límit econòmic anual per establir una exempció de fer la declaració de l’Impost de Societats, tal com passa amb l’IRPF, on les rentes més baixes no han de fer declaració anual. Però el sentit comú no és el més comú a vegades a la nostra Administració.(*)

En tot cas, l’obligació ja està aquí i, per tant, toca començar a preparar-se: és el moment de convertir en oportunitat aquesta obligació. En aquest sentit, portar una comptabilitat de doble partida aporta una informació valuosa sobre el funcionament de l’entitat, que ens ajudarà a evolucionar i créixer com a organització. Amb aquesta informació podrem fer una millor rendició de comptes i explicar amb claredat als nostres socis i involucrats el funcionament econòmic de l’entitat.

En definitiva, oportunitats i obligacions derivades d’una reforma fiscal que ja està activa, i que farà que hi parem una mica més d’atenció aquest any.

(*) Actualització | Amb aquest article ja finalitzat, va arribar la notícia que el Ministre d’Economia, Cristobal Montoro, es va mostrar favorable a la proposta del senador Ferran Bel (CiU) al Ple del Senat de limitar l’exigència de la declaració anual de l’Impost de Societats a aquelles entitats amb més de 50.000€ d’ingressos. S’haurà de veure com s’incorpora aquest compromís a la reglamentació, imaginem que al llarg de les properes setmanes. En definitiva, un tema de sentit comú…

2015, l’any de la Transparència

Fa anys que al tercer sector hi ha consciència de la rellevància que té la transparència per aconseguir confiança social. Però, tot i no tractar-se d’un tema nou, l’arribada de les lleis de transparència estatal i catalana ha generat una sensació d’urgència i ha portat el focus d’atenció cap a la transparència.

En tot cas, es tracta de lleis pensades per a l’Administració Pública que fan arribar les obligacions de transparència a les entitats no lucratives pel fet de tenir finançament públic. Això fa que, en un grau o altre, la gran majoria d’organitzacions no lucratives es vegin afectades per aquestes lleis. Però la transparència per al tercer sector és molt més que el compliment d’una sèrie d’obligacions legals.

El repte és aconseguir desenvolupar una cultura de transparència a les entitats que enforteixi la confiança social que tenim i que necessitem per aconseguir ser agents de transformació social. Sense confiança social, la missió de l’entitat seria només una buida declaració d’intencions. Per tot això, hem de veure la transparència com una oportunitat pel tercer sector per enfortir lligams i confiança amb les persones i institucions de l’entorn. Incorporar una cultura de transparència a l’entitat és quelcom més intens i transformador que complir uns requisits legals. Es tracta d’aprofitar aquest nou marc legal per continuar impulsant el desenvolupament de la cultura de transparència a les organitzacions.

En la darrera dècada, s’han fet esforços destacats des del propi sector, per desenvolupar eines, codis ètics i publicacions sobre el que calia fer. Ara és l’hora de la pràctica. El 2015, aprofitant les noves lleis sobre transparència, és el moment per concretar i posar en pràctica què vol dir la transparència a les entitats no lucratives. Durant aquest any, una gran part d’entitats s’enfrontaran a la tasca de complir amb els requisits de les lleis de transparència.

De fet, que es legisli sobre una qüestió alineada amb els nostres valors, com és la transparència és una oportunitat que no sol produir-se. Així, tot i que aquestes lleis de transparència no hagin estat pensades per al tercer sector; són una oportunitat per avançar i continuar des de les entitats amb el lideratge social de transparència organitzativa.

Perquè ho necessitem i perquè ens ho creiem: Necessitat i oportunitat per enfortir la confiança social en la tasca de les organitzacions no lucratives.

Més informació | Activitats de l’Observatori del Tercer Sector sobre la transparència

Organitzacions àgils per transformar la societat del segle XXI

A l’hora de dibuixar les organitzacions no lucratives de futur, amb capacitat d’impacte i transformació social al segle XXI, hi ha un concepte que aglutina la majoria de les seves característiques. Es tracta de l’agilitat: agilitat per adaptar-se a noves circumstàncies, agilitat per respondre les necessitats socials emergents, agilitat per aconseguir complicitat social que doni suport a les actuacions, agilitat per modificar la seva estructura organitzativa, agilitat per entendre què demanen els seus involucrats i col·lectius… en definitiva, el segle XXI és l’hora de les organitzacions àgils.
Aquest concepte, l’agilitat, no està limitat al tercer sector, però per la història del sector al nostre país i les característiques de les entitats no lucratives té una especial transcendència.

Amb anterioritat, des de l’OTS ja hem reflexionat i documentat abastament sobre el canvi d’època que està vivint el tercer sector. De fet, el quadern del nostre Consell Assessor al 2008 sobre la crisi com oportunitat de transformació va ser una reflexió pionera que ja apuntava cap a l’agilitat organitzativa. Més recentment, l’Anuari 2013 del Tercer Sector Social posava dades actuals al tema mentre que l’article a la Revista Española del Tercer Sector donava forma als principals reptes. A principis d’aquest mateix any, es va entrar en més detall en cadascun dels aspectes del canvi d’època que estan vivint les entitats durant el cicle que vàrem fer al Palau Macaya .

Al propi món empresarial hem vist com en els darrers anys s’ha passat a reconèixer l’agilitat organitzativa com una variable clau a les empreses d’èxit. Aquesta variable clau ha anat evolucionant, i en el segle passat ha anat canviant des de temes com les economies d’escala, el lideratge, la qualitat i els processos,… Ara és l’hora de les organitzacions àgils; ‘lean organizations’ és la traducció d’aquest concepte a l’anglès i amb el qual podreu trobar força documentació al googlejar.

No obstant, sobre l’adaptació del concepte d’agilitat organitzativa encara no hi ha massa informació per què és més recent. El que trobo especialment interessant és la manera a la que hem arribat fins aquí: una vegada realitzat el diagnòstic i identificació dels elements del canvi d’època que estan vivint les entitats, ens hem adonat de l’alineament amb l’agilitat com a variable clau a treballar organitzativament. Afortunadament, no es tracta de res trencador, sinó que és un concepte íntimament relacionat amb els valors i sentit que tenim com a organitzacions al servei de les persones i de la societat.

Paradoxalment, mentre el món empresarial s’ha fixat en característiques històricament lligades al tercer sector per aconseguir l’agilitat (connexió amb les necessitats socials, emprenedoria interna, direcció per valors, innovació, flexibilitat,…) encara trobem moltes organitzacions no lucratives que fan esforços per moure’s en una línia diferent prioritzant la construcció de processos, protocol·litzant i dissenyant estructures menys flexibles, buscant solideses que altres lluiten per abandonar.

Evidentment, no es tracta d’abandonar aquests elements que donen eficiència, però si de ser capaços d’enfocar-los des d’aquesta agilitat organitzativa que ens permet tenir impacte de transformació al segle XXI. De fet, estic convençut que tenim un punt de partida per aconseguir la transformació organitzativa cap a l’agilitat que és millor del que moltes vegades ens pot semblar quan enfrontem les dificultats del dia a dia. En propers articles treballarem idees per fomentar la transformació cap a organitzacions àgils.

Imatge:http://aventuraspr.com

Pistes per fer memòries que generin confiança

En general, podem dir que memòries s’han fet tota la vida. Però avui dia, les memòries tenen una rellevància especial per les entitats no lucratives al ser un dels elements clau de les accions de transparència i rendició de comptes. I si la transparència és una tendència clara en tots els àmbits de la societat, per les organitzacions del tercer sector és quelcom més: és tracta d’un tema “genètic” vinculat als nostres valors organitzatius.

En la nostra feina amb les memòries de les organitzacions hem descobert que l’encàrrec de fer la memòria en moltes ocasions es viu com un sidral, en el qual tocarà perseguir a companys i companyes per recopilar dades i fotografies disperses per l’organització: què projectes fem, quants som, quants diners movem, amb qui treballem… I aquesta experiència de “perseguidor organitzatiu” acaba convertint-se en la principal tasca per desprès incorporar les dades al format anualment repetit. Vaja, que any rere any, tornem a emprar el mateix esquema de memòria amb les dades de l’any en curs. Així les memòries acaben semblant-se perillosament al llarg del temps. De fet, de vegades a algú se li escapa l’any anterior en algun paràgraf que no va ser substituït. Són les memòries de “copiar-enganxar” tan de moda.

El repte és transformar aquest sidral en l’oportunitat de fer una memòria capaç de generar confiança a les persones i col·lectius involucrats amb la nostra organització.

Un primer element per aconseguir aquest canvi és l’enfocament de millora en cada edició: la memòria d’aquest any és millor que la de l’any passat, però sempre serà pitjor que la de l’any vinent perquè està en evolució permanent, reflectint el dinamisme i els canvis que viu l’organització. De fet, si som capaços de canviar la lògica anual en la recopilació de la informació i les imatges per una lògica de continuïtat i implicació de l’organització haurem fet un gran pas per la millora de la memòria.

El senzill és explicar què fem. I el resultat és una memòria-inventari de tot allò que fa l’organització. Amb aquest plantejament, el normal és acabar amb memòries llargues on cada projecte o cada àrea té la seva quota d’espai. És l’hora de canviar aquest enfocament i pensar que, a qui l’importem com a organització li preocupa molt més saber què hem aconseguit que el que hem fet. Ser capaços d’explicar quins canvis hem provocat, quin impacte hem tingut a la vida de les persones, quines transformacions hem aconseguit… Per això, podem introduir escenaris, indicadors, històries de vida, … Del que es tracta és de mostrar de forma clara els efectes de la nostra actuació.

Un tercer tema a tenir en compte és la importància de les imatges. Ja ho diu la frase feta “una imatge val més que mil paraules”, però moltes organitzacions obliden aquesta dita al fer la seva memòria. I és que les paraules es poden redactar en el moment de fer la memòria, però disposar d’imatges atractives ens obliga a planificar, a viure els moments i capturar-los. Més persones i menys pedres. Mirades. Llum, energia. Són elements gràfics que expliquen molt més que grans extensions de text. És una paradoxa: com més escriguem, menys persones ens llegiran.

Vivim al segle XXI. I les tecnologies han evolucionat radicalment les memòries en conceptes com la interactivitat o la disposició de la informació. La disposició de la informació vol dir que ja no s’ha d’escriure “tot” a la memòria, donat que hi ha noves possibilitats com enllaços directes, codis QR, microsites,…que ens permeten dosificar la informació en funció de l’interès del lector. A més a més, existeixen nous formats com les publicacions electròniques per les tabletes, vídeos o els socorreguts pdf’s que ens permeten superar les limitacions de la publicació en paper. Toca innovar aprofitant les possibilitats que ofereix la tecnologia.

En definitiva, hem d’aconseguir que la memòria de l’organització connecti els nostres elements identitaris (missió, valors, visió) amb l’impacte de la nostra actuació, mostrant de forma més efectiva el nostre compromís amb la societat. És hora de canviar la nostra percepció de les memòries com la explicació de “allò que fem” i ser capaços de crear memòries centrades en explicar “el que hem aconseguit”.

O sigui, la responsabilitat de fer la memòria ha de deixar de ser un sidral per passar a ser percebuda com la oportunitat de realitzar quelcom important: Generar confiança en la nostra organització. Confiança, el més valuós que podem tenir per aconseguir transformació social.

8 pistes per millorar les subvencions… per potenciar la seva utilitat social!

Encara que gairebé tothom coincideix en la necessitat de canvis en el funcionament de les subvencions, el món no lucratiu estem revolucionats i preocupats davant el projecte de llei per la seva reforma. I és lògic que així sigui, pel que he pogut llegir  es tracta d’un projecte que ha nascut des de la desconfiança, des de la presumpció de “mala fe” i des de la perspectiva mercantil. O sigui, quelcom molt llunyà del que necessita el tercer sector quan pensa en millorar el funcionament de les subvencions.

Les subvencions són una eina que permet a l’administració pública col·laborar en temes que tenen utilitat social, la qual cosa justifica l’interès públic en aquests projectes i la seva participació en el finançament. Però el sistema de subvencions ha anat entrant en uns hàbits que llastren el seu funcionament àgil i útil.

A continuació es mostren unes quantes idees per a la reforma de les subvencions, sempre pensant en la forma que puguin servir com a palanca i potenciació d’utilitat social. Per això s’ha de tenir en compte les especificacions del tercer sector i fomentar una responsabilitat compartida entre els actors implicats.

1. Necessitat de calendaris raonables.

En molts casos, els calendaris de gestió de les subvencions s’han convertit en un veritable despropòsit: es convoca tard i es resol encara més tard, el que fa que moltes vegades provoqui la impossibilitat de poder gestionar i aconseguir recolzaments addicionals al projecte una vegada se sap que es pot comptar amb la subvenció. No és tan estrany veure resolucions per a projectes de l’any en curs al segon o tercer trimestre (i, fins i tot, algunes a l’últim trimestre de l’any) .

El bon funcionament de les subvencions exigeix un calendari periòdic anticipat que convoqui i resolgui amb temps suficient per la gestió del projecte, cercar recursos addicionals i poder centrar-se en la qualitat de les accions.

2. Encarar-se en els resultats més que en el procés.

Ningú posa en dubte que els fons públics han d’estar ben gestionats i destinats al que s’aprova (que és el que té interès públic). Però la conseqüència burocràtica dels sistemes de control ha portat en la majoria dels cassos a posar més èmfasi en la gestió administrativa i justificativa que en l’impacte i resultats de les subvencions. Fa temps que es va perdre la eficiència en el procés de control de milers de petites col·laboracions amb organitzacions no lucratives, i en molts casos avui dia costa més el procés administratiu de control que l’import de la subvenció.

És hora d’un canvi radical que enfoqui les capacitats del sistema públic a verificar i contrastar els resultats amb proporcionalitat als imports subvencionats, posant èmfasi en allò veritablement important: què s’ha pogut aconseguir amb aquells recursos, què resultats s’han obtingut. Per al control administratiu toca reduir la càrrega burocràtica i  justificativa amb sistemes de parametrització, mostreig, acompanyament, indicadors…

3. Pagar a temps.

En els últims temps, el cobrament de les subvencions s’ha convertit en una promesa permanent i dilatada en molts casos, generant deutes i costos financers a les organitzacions. Masses vegades em trobo amb entitats que porten un, dos o més anys d’endarreriment en el cobrament de les subvencions, gestionant com poden el dia a dia. Vergonyós i inassolible com a sistema.

La nova llei hauria de preveure un sistema de bestretes adequades per facilitar la gestió puntual dels projectes del tercer sector, així com un pagament final proper a la finalització del projecte. Precisament, per a que els projectes surtin bé i siguin útils socialment, i es puguin centrar en tenir el màxim impacte social.

4. Superar el “café para todos”.

De vegades, la convocatòria de subvencions s’ha anat convertint en un “café para todos” amarg i perillós, un repartiment de recursos en un territori o col·lectiu d’organitzacions. Les entitats ja “esperen” la quantitat anual que “els hi toca” i les administracions públiques eviten tenir que gestionar negatives. De nou, la gran perjudicada  acaba sent la qualitat dels projectes subvencionats.

Les subvencions haurien de tenir criteris clars per a la seva concessió o denegació i superar tant el repartiment generalitzat com l’arbitrarietat. Les administracions han de poder adequar i evolucionar les convocatòries a les polítiques públiques que desenvolupen en cada àmbit i els criteris d’utilitat social dels projectes.

5. Més duresa amb els actors incomplidors.

Un dels problemes del sistema actual és que l’incompliment surt gratis molts cops, tant per l’administració pública com per les organitzacions.

Un sistema de confiança compartida com les subvencions exigeix una assumpció de rols clara per part de tots els actors participants, i per tant, rapidesa i duresa en les sancions dels incompliments d’una banda o de l’altra. Precisament per poder centrar-se en els resultats de la gran majoria que funciona i funcionarà bé.

6. Complementarietat en les formes de finançament públic.

En molts casos, la subvenció s’ha convertit en el principal (o únic) mitjà de finançament per les entitats no lucratives per part d’alguna administració pública. Encara que sigui còmode, aquest ús preponderant de la subvenció no és l’adequat. Existeixen altres formes de col·laborar financerament amb entitats: convenis, concerts, contractes,…

Toca gestionar la col·laboració pública-privada amb la fórmula correcta per a cada circumstància, construint relacions sòlides que tinguin complementarietat de formes de finançament en funció de cada àmbit, projecte i organització.

7. Obrir els tribunals de valoració.

Masses vegades, la valoració de les convocatòries  acaben sent un “Yo me lo guiso, yo me lo como” de l’administració pública convocant. Els seus equips, tècnics i polítics, són els que decideixen any rere any les propostes que s’han d’aprovar.

Fa falta aire fresc. Obrir els tribunals que analitzen les propostes presentades a una convocatòria a persones independents, universitats, entitats i inclús destinataris.

Canviant sovint i evitant aquella sensació de “pel·lícula repetida”. La barreja de persones i entitats externes amb els equips de l’administració convocant és positiva. Serà aire nou per analitzar els projectes presentats, sempre d’acord amb els criteris tècnics marcats.

8. Tenir en compte la grandària i la capacitat de la organització.

La millor manera de carregar-se una organització no lucrativa i fer-la dèbil i dependent és donar-li un finançament per sobre de les seves capacitats de gestió i de la seva complicitat social real. Quan això passa, les subvencions ajuden a crear organitzacions dependents amb menor impacte social.

Les subvencions han de tenir en compte no només el projecte presentat, si no les capacitats i dimensions de l’organització en la qual es realitza el mateix. D’aquesta manera, les subvencions actuaran també com un element positiu de desenvolupament organitzatiu equilibrat, en organitzacions que creixen en capacitat de gestió i de base social.

En definitiva, les subvencions han d’evolucionar per complir amb el seu rol: el recolzament de l’administració pública als projectes d’utilitat social. Per això, és necessari un desenvolupament legislatiu i reglamentari que tingui en compte les especificacions del tercer sector. En aquest país en que vivim, molt poques vegades s’ha legislat tenint en compte el tercer sector, per la qual cosa ens hem anat desenvolupant acomodant-nos com s’ha pogut en legislacions pensades per a organitzacions mercantils amb ànim de lucre.

Avui dia, les organitzacions no lucratives som una realitat que aporta valor a la nostra societat, i toca començar a desenvolupar un marc legislatiu, reglamentari i procedimental que entengui les organitzacions i potenciïn la utilitat social que la col·laboració pública-privada pot aportar quan no hi ha ànim de lucre en la relació, si no implicació social compartida.

Però el que és segur, és que la millora de les subvencions no ha de venir d’un canvi legal fet des de la “desconfiança” i els tòpics, pensat per a organitzacions mercantils. Sóc conscient  que algunes de les idees breument apuntades a dalt poden ser més o menys complicades de portar-se a terme i que hi ha algunes que tenen a veure amb el desenvolupament legislatiu i d’altres amb la pràctica diària. Ens toca seure plegats per treballar en aconseguir la millora de les subvencions i, sobretot, augmentar i potenciar la utilitat de les mateixes.

Imatge | Laberint Reignac-Sur Indre, de Notaculturaldeldia

És hora de fer visible quin valor aportem a la societat

Les organitzacions no lucratives neixen de la passió de les persones per millorar la societat, a partir de la preocupació per causes ben diverses: les desigualtats socials, la cultura, l’acció social, l’equitat, els esports, els temes ambientals,…

Recordo fa temps la presentació dels resultats d’un estudi a una entitat, que ho van resumir en una sola frase: “Quien os conoce, os quiere, porque sabe lo que hacéis y para qué sirve. Lástima que os conoce poca gente…” La frase té una primera part positiva, però la segona part no ho és tant. Evidentment, que les persones que estem implicades a entitats del tercer sector estem plenament convençudes de la utilitat social de les nostres organitzacions: per això estem implicades!

Però no podem estar contents només amb que ens valorin els que tenim al costat. No val només amb el convenciment dels que cada dia veuen i viuen la feina de l’organització. No ens podem quedar contents amb aquella frase tant utilitzada de que són intangibles. Ens toca ser capaços de mostrar, mesurar i reivindicar l’aportació social i econòmica a la societat, i lamentablement això no sempre es evident o fàcil d’explicar.

Fa molts anys que es fan esforços d’avaluació d’impacte a les entitats del tercer sector. Ja fa més de deu anys que als Congressos sobre Recerca al Tercer Sector sento parlar de metodologies per ajudar les entitats a mostrar el valor econòmic i social. Algunes són específiques d’àmbits concrets i altres es poden generalitzar més. Fa 5 anys a Escòcia vaig descobrir l’SROI, una metodologia per la monetització del valor que ara sembla que està arrelant al nostre entorn, i començant a haver-hi experiències d’entitats que hi estan treballant, i això és positiu. Però l’avaluació d’impacte no es pot resumir amb l’SROI ni amb cap altre metodologia. Cadascuna té elements destacables i limitacions, i toca conviure amb el que poden aportar. Fa anys potser es podia admetre un acte de fe sobre el valor d’aportació d’una organització, però avui dia s’estan desenvolupant metodologies i maneres de mostrar el que aportem a la societat: en millores i en estalvis.

Per a mi, el realment destacable és el progressiu desenvolupament d’una cultura d’avaluació d’impacte que porti les organitzacions i els seus equips a fer esforços continuats en aquesta línia, i incorporar-los en la pròpia concepció dels projectes i l’activitat organitzativa. La recollida d’informació sempre és el punt crític per a qualsevol anàlisi, per la qual cosa, si des del principi tenim present que haurem d’avaluar l’impacte, hi haurà moltes més possibilitats d’aconseguir resultatsexplicables de com estem contribuint a la millora social o a la creació de capital social o a la protecció ambiental o….

L’avaluació de l’impacte no és una metodologia sinó una cultura a l’hora de realitzar les nostres activitats, que ens ajuda a seleccionar i realitzar aquelles activitats més directament alineades amb l’impacte social que busca la nostra missió. No es tracta únicament d’un tema de qualitat en l’actuació, sinó de saber que estem canviant: els esforços de mesura d’impacte social i econòmic intenten explicar i mostrar els canvis. La confiança no és cega: es construeix dia a dia a partir de les dades, amb organitzacions transparents que ens esforcem per mostrar el que estem aportant a la societat..

Les organitzacions del segle XXI han de saber explicar a la societat el valor social i econòmic que aporta la seva activitat.


Imagen | lestraperlista

Per més informació consulteu la Guía para el Retorno Social de la Inversión (SROI)

“Els valors, eix de l’acció del tercer sector “

El passat 27 novembre 2013 vaig participar a la jornada organitzada per la Fundació Grifols “Abastiments i límits de la solidaritat en temps de crisi”, en una taula rodona on vam reflexionar sobre com prioritzar en temps de crisi entre l’acció social local o la cooperació internacional.

I és que en els temps de crisi que estem vivint, sembla que a vegades els mitjans de comunicació han volgut enfrontar a les organitzacions del tercer sector que treballen en camps diferents intentant provocar dubtes entre les prioritats socials: què és més important  la cooperació internacional o l’acció social propera?

Però les organitzacions de la societat civil no hem de caure en aquest fals dilema entre unes i altres temàtiques socials,  i quines són més importants. Les accions de totes les organitzacions del tercer sector estan inspirades en uns valors compartits que tenen a veure amb la construcció d’una societat millor, més justa i equitativa amb les persones.  Aquests valors, universals i genèrics, es concreten en diferents missions organitzatives en camps d’actuació molt diferents en funció de casuístiques diverses, derivades dels interessos i situacions que viuen les persones que inspiren i formen part de les entitats. Hi ha missions tan variades com camps d’interès social es puguin trobar, i així unes decideixen enfocar-se en la solidaritat internacional mentre que d’altres es dediquen a temes ambientals, culturals o acció social propera, o una barreja de temàtiques.

Les necessitats humanes i socials són variades  i cada organització decideix orientar-se a unes o altres temàtiques des dels seus valors i interessos . No té sentit plantejar dilemes entre unes i altres missions organitzatives: totes elles es complementen entre si i donen com a resultat un tercer sector ric, variat, divers i socialment compromès que aporta valor a la societat.

A la nostra societat, el tercer sector ha tingut un fort desenvolupament en les últimes tres dècades. L’arribada de la democràcia va propiciar que nombroses persones es comprometessin amb diverses causes socials mitjançant la creació d’organitzacions no lucratives especialitzades. Alhora, s’estava produint una modernització de l’administració pública i es va desenvolupar una nova estructura autonòmica més propera al territori. La conjunció de les noves organitzacions socials i una administració pública que començava a fer polítiques modernes de desenvolupament social, cultural i ambiental va donar peu a una trobada contínua entre organitzacions i administracions per respondre a les creixents demandes socials i col·laborar en la construcció d’un incipient estat del benestar. Aquesta col·laboració públic-privat ha marcat el desenvolupament del tercer sector en els últims 30 anys al nostre país.

Però l’arribada de la crisi dels últims anys i la sobtada limitació de recursos públics per temes d’interès social, cultural, educatiu, ambiental, … ha afectat profundament les bases sobre les que s’ha desenvolupat el tercer sector. A més, aquest canvi d’escenari s’ha produït simultàniament a l’augment de les necessitats socials properes. I aquest augment de les necessitats socials s’ha hagut d’afrontar al mateix temps amb una dràstica limitació dels recursos econòmics disponibles . Per això, tot i tenir ara mateix la millor societat civil organitzada que ha tingut mai el nostre país, toca afrontar un canvi d’època radical en què les lògiques de funcionament i desenvolupament de les organitzacions en els propers anys seran diferents del que hem viscut en les últimes dècades. Aquesta situació que estan vivint les organitzacions ha propiciat que les entitats prenguin consciència de la necessitat de millorar el seu funcionament i gestió, la diversificació de les fonts d’ingressos, l’increment dels fons propis, la millora de la gestió financera, compartir recursos financers, la necessitat de col·laborar entre elles per compartir recursos, la flexibilitat organitzativa, …

Encara que no és fàcil, les entitats tenen el repte i la necessitat de convertir la crisi en una oportunitat per impulsar la transformació social i el paper de les organitzacions no lucratives a la societat del segle XXI. En el canvi d’època que estem vivint ara, una de les claus és la redefinició del paper de l’Administració Pública en la seva relació amb les entitats socials. Encara no està clar el resultat del nou escenari que vindrà, però hi ha elements que es van dibuixant clarament: el suport de l’Administració Pública no desapareixerà però deixarà de ser aquell suport gairebé únic que permetia impulsar projectes en solitari per passar a tenir un paper més complementari, entrant en aquells projectes d’utilitat social i solvència contrastada.

Reestructurar l’organització per donar resposta a aquest canvi d’època requereix un enfocament de canvi estratègic transversal que va més enllà de la suma de canvis operatius: les persones implicades en els projectes, essencials per a les organitzacions, hauran de realitzar un esforç per adaptar-se al canvi, adquirint les competències necessàries per afrontar els reptes que es presenten . En definitiva, un veritable canvi cultural organitzacional que afecta a noves capacitats, noves competències i noves formes estructurals, per aconseguir dibuixar organitzacions renovades que puguin aconseguir la complicitat social, necessària per aportar valor social sostingut a tots els àmbits socials al segle XXI.

Pau Vidal

YouTube Preview Image

Més informació

Dades i reptes del tercer sector social a Catalunya

L’edició 2013 de l’Anuari del Tercer Sector mostra la foto d’unes organitzacions socials que estan atenent més persones amb un nivell similar de recursos econòmics i equip contractat al que tenien abans de la crisi, però amb un augment de les persones voluntàries que hi col·laboren. Mentre que les persones contractades se situen en 102.000, als mateixos nivells de 2007 després d’haver arribat fins a 120.000 persones, les persones voluntàries han crescut un 23% i ja són més de 300.000. El nombre d’organitzacions s’ha reduït lleugerament fins a les 6.800 entitats, però, en canvi, s’ha mantingut l’impacte econòmic que representen, el 2,8% del PIB català.

Paradoxalment, l’augment de persones destinatàries de les entitats socials s’ha produït en paral·lel a la reducció del nombre de persones contractades als equips, una situació difícil de gestionar. Això ha provocat que la gestió del dia a dia s’hagi fet molt complexa. Però les entitats socials no estem vivint només una època de canvis sinó que estem immersos en un canvi d’època al qual toca respondre amb canvis estratègics. L’Anuari mostra deu temes clau per reflexionar, actuar i poder encarar el futur amb opcions estratègiques pròpies i valuoses.

Per exemple, quina és la complicitat social que té la nostra entitat? Les persones implicades aportant temps, recursos econòmics i relacions seran un element clau per afrontar el futur de les entitats amb legitimitat i capacitat transformadora.

També planteja altres reptes que cal afrontar com les noves competències als equips, l’impacte de les TIC, la necessitat de conèixer l’impacte de les nostres activitats, la construcció d’un nou paradigma de relació amb l’Administració Pública, més col·laboració entre organitzacions,…

En definitiva, dades i reptes per encarar el futur.

Pau Vidal
Coordinador de l’Observatori del Tercer Sector

Article sobre canvi d’època al Tercer Sector a la RETS

Fa temps que des de l’OTS li estem donant voltes al tema del canvi d’època que està vivint el tercer sector. Poc a poc, el tema es va fent lloc a l’agenda de les entitats i cada vegada són més les entitats que reflexionen i plantejan actuacions per respondre de manera sostenible al nou entorn que viuen.

Recentment, vaig tenir l’oportunitat d’escriure sobre el canvi d’època a la Revista Española del Tercer Sector, donant forma i estructurant molts dels temes en els que hem treballat durant els darrers anys.

L’article trata del canvi d’època que afronta el tercer sector a Espanya, degut a la confluència de dos factors: l’esgotament del model de creixement del sector de les dues darreres dècades basat en les aportacions de recursos públics, i l’actual període de crisi que estem vivint que ha provocat l’augment de necessitats socials, en un moment de limitació de recursos. En aquestes circunstàncies, el tercer sector ha de ser capaç de mostrar evidències de la seva aportació de valor a la societat i afrontar una profunda transformació. Els factors de transformació estratègics són la potenciació de la complicitat social (més enllà de la captació de fons), desenvolupar noves competències als equips, construir unes noves bases de relació amb l’Administració Pública, millorar l’eficiència guanyant dimensió organitzativa i mostrar l’impacte social de la seva activitat.

En definitiva, un escenari de reptes simultanis que redibuixaran el tercer sector. Afortunadament, en aquests moments tenim el millor tercer sector de la història del nostre pais per intentar afrontar aquests canvis estratègics i continuar treballant per la transformació social.

A continuació, podeu llegir (en castellà) l’article publicat a la Revista Española del Tercer Sector o descarregar-vos-ho en format pdf (367Kb).