TercerSector.net

Blog de Pau Vidal. Reflexions sobre el tercer sector

Estàs veient l'arxiu de la categoria ‘Estructura del Tercer Sector’

Un únic qüestionari per moltes recerques: un somni fet realitat al Panoràmic


Tothom té clar que tenir informació és necessari per poder millorar. Però no coneixo a ningú que li agradi contestar qüestionaris. I encara menys contestar uns quants qüestionaris semblants cada any perquè les iniciatives de recerca són variades i desconnectades (a vegades una Universitat, altres vegades una federació…, o una Administració Pública…, o una fundació…, o un centre de recerca especialitzat, o una consultora,…).

Igual que demanem a les entitats que participin contestant les enquestes, els que fem recerca tenim una responsabilitat de minimitzar les molèsties, evitant qüestionaris que en una gran part són molt similars perquè les dades necessàries per caracteritzar les recerques són sempre semblants.

El Panoràmic arriba a la seva tercera edició complint el somni de fer possible un qüestionari que serveixi per a moltes recerques. Un estudi que no busca fer una publicació única, sinó generar unes dades obertes que puguin ser útils per qualsevol actor que les vulgui analitzar. Evidentment, tenint en compte la privacitat de les entitats que contesten, però fent possible que les dades recollides siguin caracteritzables i utilitzables per tot tipus de recerca.

A la segona edició vam fer una fita important recollint la participació de gairebé dues mil entitats d’arreu de Catalunya, i de tots els àmbits d’activitat. Aquesta mostra amplia permet després segmentar-la en mostres més petites, sigui per territori, àmbit d’activitat, forma jurídica, pertinença a una federació, o molts altres criteris possibles.

I per les pròpies entitats, cada vegada fem més fàcil la introducció de dades: a la segona edició es van facilitar qüestionaris pre-omplerts amb les dades recollides l’any anterior, de manera que les entitats no tinguessin que entrar les dades que no canvien. Sempre intentant fer la vida més fàcil perquè contestar els suposi menys esforç.

Encara que al títol posa un únic qüestionari, no és del tot cert. Bé, sí que és cert, però el qüestionari és un prodigi de programació que en realitat amaga 80 itineraris diferents en funció de si l’entitat està en un territori, fa una activitat determinada, té una forma jurídica…. Això permet compartir la recollida de les dades bàsiques de caracterització pels anàlisis amb les necessitats d’informacions diferents per les entitats d’un territori o una activitat concreta. Perquè el qüestionari no el decidim nosaltres sinó que és fruit d’un ample procés participatiu amb tots els actors participants.

La novetat destacable d’aquesta tercera edició és l’aplicatiu, que permet recopilar tota la informació en un únic lloc, facilitant la consulta i l’elaboració de sèries de dades. Un pas endavant important per garantir que la informació sigui útil, accessible, oberta i comparada.

El Panoràmic és un projecte col·laboratiu des dels seus inicis, en el que les portes han estat sempre obertes, i així s’han pogut afegir entitats del territori, centres de recerca, associacions, administracions públiques, fundacions,… fins a la vintena d’actors que han participat en la seva elaboració d’una manera o altre. I és clar, les portes continuen obertes a sumar nous actors. Exactament, tots aquells que vulguin sumar-se: els temes tècnics sempre es van superant per trobar la manera de sumar conjuntament.

I continuem sumant, perquè ens creiem profundament la necessitat d’una recollida de dades que sigui oberta, útil, compartida i que pugui treballar en favor de les entitats no lucratives de tots els àmbits.

El Panoràmic, un projecte col·laboratiu i obert a tothom que vulgui implicar-se.

Organitzacions àgils per transformar la societat del segle XXI

A l’hora de dibuixar les organitzacions no lucratives de futur, amb capacitat d’impacte i transformació social al segle XXI, hi ha un concepte que aglutina la majoria de les seves característiques. Es tracta de l’agilitat: agilitat per adaptar-se a noves circumstàncies, agilitat per respondre les necessitats socials emergents, agilitat per aconseguir complicitat social que doni suport a les actuacions, agilitat per modificar la seva estructura organitzativa, agilitat per entendre què demanen els seus involucrats i col·lectius… en definitiva, el segle XXI és l’hora de les organitzacions àgils.
Aquest concepte, l’agilitat, no està limitat al tercer sector, però per la història del sector al nostre país i les característiques de les entitats no lucratives té una especial transcendència.

Amb anterioritat, des de l’OTS ja hem reflexionat i documentat abastament sobre el canvi d’època que està vivint el tercer sector. De fet, el quadern del nostre Consell Assessor al 2008 sobre la crisi com oportunitat de transformació va ser una reflexió pionera que ja apuntava cap a l’agilitat organitzativa. Més recentment, l’Anuari 2013 del Tercer Sector Social posava dades actuals al tema mentre que l’article a la Revista Española del Tercer Sector donava forma als principals reptes. A principis d’aquest mateix any, es va entrar en més detall en cadascun dels aspectes del canvi d’època que estan vivint les entitats durant el cicle que vàrem fer al Palau Macaya .

Al propi món empresarial hem vist com en els darrers anys s’ha passat a reconèixer l’agilitat organitzativa com una variable clau a les empreses d’èxit. Aquesta variable clau ha anat evolucionant, i en el segle passat ha anat canviant des de temes com les economies d’escala, el lideratge, la qualitat i els processos,… Ara és l’hora de les organitzacions àgils; ‘lean organizations’ és la traducció d’aquest concepte a l’anglès i amb el qual podreu trobar força documentació al googlejar.

No obstant, sobre l’adaptació del concepte d’agilitat organitzativa encara no hi ha massa informació per què és més recent. El que trobo especialment interessant és la manera a la que hem arribat fins aquí: una vegada realitzat el diagnòstic i identificació dels elements del canvi d’època que estan vivint les entitats, ens hem adonat de l’alineament amb l’agilitat com a variable clau a treballar organitzativament. Afortunadament, no es tracta de res trencador, sinó que és un concepte íntimament relacionat amb els valors i sentit que tenim com a organitzacions al servei de les persones i de la societat.

Paradoxalment, mentre el món empresarial s’ha fixat en característiques històricament lligades al tercer sector per aconseguir l’agilitat (connexió amb les necessitats socials, emprenedoria interna, direcció per valors, innovació, flexibilitat,…) encara trobem moltes organitzacions no lucratives que fan esforços per moure’s en una línia diferent prioritzant la construcció de processos, protocol·litzant i dissenyant estructures menys flexibles, buscant solideses que altres lluiten per abandonar.

Evidentment, no es tracta d’abandonar aquests elements que donen eficiència, però si de ser capaços d’enfocar-los des d’aquesta agilitat organitzativa que ens permet tenir impacte de transformació al segle XXI. De fet, estic convençut que tenim un punt de partida per aconseguir la transformació organitzativa cap a l’agilitat que és millor del que moltes vegades ens pot semblar quan enfrontem les dificultats del dia a dia. En propers articles treballarem idees per fomentar la transformació cap a organitzacions àgils.

Imatge:http://aventuraspr.com

8 pistes per millorar les subvencions… per potenciar la seva utilitat social!

Encara que gairebé tothom coincideix en la necessitat de canvis en el funcionament de les subvencions, el món no lucratiu estem revolucionats i preocupats davant el projecte de llei per la seva reforma. I és lògic que així sigui, pel que he pogut llegir  es tracta d’un projecte que ha nascut des de la desconfiança, des de la presumpció de “mala fe” i des de la perspectiva mercantil. O sigui, quelcom molt llunyà del que necessita el tercer sector quan pensa en millorar el funcionament de les subvencions.

Les subvencions són una eina que permet a l’administració pública col·laborar en temes que tenen utilitat social, la qual cosa justifica l’interès públic en aquests projectes i la seva participació en el finançament. Però el sistema de subvencions ha anat entrant en uns hàbits que llastren el seu funcionament àgil i útil.

A continuació es mostren unes quantes idees per a la reforma de les subvencions, sempre pensant en la forma que puguin servir com a palanca i potenciació d’utilitat social. Per això s’ha de tenir en compte les especificacions del tercer sector i fomentar una responsabilitat compartida entre els actors implicats.

1. Necessitat de calendaris raonables.

En molts casos, els calendaris de gestió de les subvencions s’han convertit en un veritable despropòsit: es convoca tard i es resol encara més tard, el que fa que moltes vegades provoqui la impossibilitat de poder gestionar i aconseguir recolzaments addicionals al projecte una vegada se sap que es pot comptar amb la subvenció. No és tan estrany veure resolucions per a projectes de l’any en curs al segon o tercer trimestre (i, fins i tot, algunes a l’últim trimestre de l’any) .

El bon funcionament de les subvencions exigeix un calendari periòdic anticipat que convoqui i resolgui amb temps suficient per la gestió del projecte, cercar recursos addicionals i poder centrar-se en la qualitat de les accions.

2. Encarar-se en els resultats més que en el procés.

Ningú posa en dubte que els fons públics han d’estar ben gestionats i destinats al que s’aprova (que és el que té interès públic). Però la conseqüència burocràtica dels sistemes de control ha portat en la majoria dels cassos a posar més èmfasi en la gestió administrativa i justificativa que en l’impacte i resultats de les subvencions. Fa temps que es va perdre la eficiència en el procés de control de milers de petites col·laboracions amb organitzacions no lucratives, i en molts casos avui dia costa més el procés administratiu de control que l’import de la subvenció.

És hora d’un canvi radical que enfoqui les capacitats del sistema públic a verificar i contrastar els resultats amb proporcionalitat als imports subvencionats, posant èmfasi en allò veritablement important: què s’ha pogut aconseguir amb aquells recursos, què resultats s’han obtingut. Per al control administratiu toca reduir la càrrega burocràtica i  justificativa amb sistemes de parametrització, mostreig, acompanyament, indicadors…

3. Pagar a temps.

En els últims temps, el cobrament de les subvencions s’ha convertit en una promesa permanent i dilatada en molts casos, generant deutes i costos financers a les organitzacions. Masses vegades em trobo amb entitats que porten un, dos o més anys d’endarreriment en el cobrament de les subvencions, gestionant com poden el dia a dia. Vergonyós i inassolible com a sistema.

La nova llei hauria de preveure un sistema de bestretes adequades per facilitar la gestió puntual dels projectes del tercer sector, així com un pagament final proper a la finalització del projecte. Precisament, per a que els projectes surtin bé i siguin útils socialment, i es puguin centrar en tenir el màxim impacte social.

4. Superar el “café para todos”.

De vegades, la convocatòria de subvencions s’ha anat convertint en un “café para todos” amarg i perillós, un repartiment de recursos en un territori o col·lectiu d’organitzacions. Les entitats ja “esperen” la quantitat anual que “els hi toca” i les administracions públiques eviten tenir que gestionar negatives. De nou, la gran perjudicada  acaba sent la qualitat dels projectes subvencionats.

Les subvencions haurien de tenir criteris clars per a la seva concessió o denegació i superar tant el repartiment generalitzat com l’arbitrarietat. Les administracions han de poder adequar i evolucionar les convocatòries a les polítiques públiques que desenvolupen en cada àmbit i els criteris d’utilitat social dels projectes.

5. Més duresa amb els actors incomplidors.

Un dels problemes del sistema actual és que l’incompliment surt gratis molts cops, tant per l’administració pública com per les organitzacions.

Un sistema de confiança compartida com les subvencions exigeix una assumpció de rols clara per part de tots els actors participants, i per tant, rapidesa i duresa en les sancions dels incompliments d’una banda o de l’altra. Precisament per poder centrar-se en els resultats de la gran majoria que funciona i funcionarà bé.

6. Complementarietat en les formes de finançament públic.

En molts casos, la subvenció s’ha convertit en el principal (o únic) mitjà de finançament per les entitats no lucratives per part d’alguna administració pública. Encara que sigui còmode, aquest ús preponderant de la subvenció no és l’adequat. Existeixen altres formes de col·laborar financerament amb entitats: convenis, concerts, contractes,…

Toca gestionar la col·laboració pública-privada amb la fórmula correcta per a cada circumstància, construint relacions sòlides que tinguin complementarietat de formes de finançament en funció de cada àmbit, projecte i organització.

7. Obrir els tribunals de valoració.

Masses vegades, la valoració de les convocatòries  acaben sent un “Yo me lo guiso, yo me lo como” de l’administració pública convocant. Els seus equips, tècnics i polítics, són els que decideixen any rere any les propostes que s’han d’aprovar.

Fa falta aire fresc. Obrir els tribunals que analitzen les propostes presentades a una convocatòria a persones independents, universitats, entitats i inclús destinataris.

Canviant sovint i evitant aquella sensació de “pel·lícula repetida”. La barreja de persones i entitats externes amb els equips de l’administració convocant és positiva. Serà aire nou per analitzar els projectes presentats, sempre d’acord amb els criteris tècnics marcats.

8. Tenir en compte la grandària i la capacitat de la organització.

La millor manera de carregar-se una organització no lucrativa i fer-la dèbil i dependent és donar-li un finançament per sobre de les seves capacitats de gestió i de la seva complicitat social real. Quan això passa, les subvencions ajuden a crear organitzacions dependents amb menor impacte social.

Les subvencions han de tenir en compte no només el projecte presentat, si no les capacitats i dimensions de l’organització en la qual es realitza el mateix. D’aquesta manera, les subvencions actuaran també com un element positiu de desenvolupament organitzatiu equilibrat, en organitzacions que creixen en capacitat de gestió i de base social.

En definitiva, les subvencions han d’evolucionar per complir amb el seu rol: el recolzament de l’administració pública als projectes d’utilitat social. Per això, és necessari un desenvolupament legislatiu i reglamentari que tingui en compte les especificacions del tercer sector. En aquest país en que vivim, molt poques vegades s’ha legislat tenint en compte el tercer sector, per la qual cosa ens hem anat desenvolupant acomodant-nos com s’ha pogut en legislacions pensades per a organitzacions mercantils amb ànim de lucre.

Avui dia, les organitzacions no lucratives som una realitat que aporta valor a la nostra societat, i toca començar a desenvolupar un marc legislatiu, reglamentari i procedimental que entengui les organitzacions i potenciïn la utilitat social que la col·laboració pública-privada pot aportar quan no hi ha ànim de lucre en la relació, si no implicació social compartida.

Però el que és segur, és que la millora de les subvencions no ha de venir d’un canvi legal fet des de la “desconfiança” i els tòpics, pensat per a organitzacions mercantils. Sóc conscient  que algunes de les idees breument apuntades a dalt poden ser més o menys complicades de portar-se a terme i que hi ha algunes que tenen a veure amb el desenvolupament legislatiu i d’altres amb la pràctica diària. Ens toca seure plegats per treballar en aconseguir la millora de les subvencions i, sobretot, augmentar i potenciar la utilitat de les mateixes.

Imatge | Laberint Reignac-Sur Indre, de Notaculturaldeldia

“Els valors, eix de l’acció del tercer sector “

El passat 27 novembre 2013 vaig participar a la jornada organitzada per la Fundació Grifols “Abastiments i límits de la solidaritat en temps de crisi”, en una taula rodona on vam reflexionar sobre com prioritzar en temps de crisi entre l’acció social local o la cooperació internacional.

I és que en els temps de crisi que estem vivint, sembla que a vegades els mitjans de comunicació han volgut enfrontar a les organitzacions del tercer sector que treballen en camps diferents intentant provocar dubtes entre les prioritats socials: què és més important  la cooperació internacional o l’acció social propera?

Però les organitzacions de la societat civil no hem de caure en aquest fals dilema entre unes i altres temàtiques socials,  i quines són més importants. Les accions de totes les organitzacions del tercer sector estan inspirades en uns valors compartits que tenen a veure amb la construcció d’una societat millor, més justa i equitativa amb les persones.  Aquests valors, universals i genèrics, es concreten en diferents missions organitzatives en camps d’actuació molt diferents en funció de casuístiques diverses, derivades dels interessos i situacions que viuen les persones que inspiren i formen part de les entitats. Hi ha missions tan variades com camps d’interès social es puguin trobar, i així unes decideixen enfocar-se en la solidaritat internacional mentre que d’altres es dediquen a temes ambientals, culturals o acció social propera, o una barreja de temàtiques.

Les necessitats humanes i socials són variades  i cada organització decideix orientar-se a unes o altres temàtiques des dels seus valors i interessos . No té sentit plantejar dilemes entre unes i altres missions organitzatives: totes elles es complementen entre si i donen com a resultat un tercer sector ric, variat, divers i socialment compromès que aporta valor a la societat.

A la nostra societat, el tercer sector ha tingut un fort desenvolupament en les últimes tres dècades. L’arribada de la democràcia va propiciar que nombroses persones es comprometessin amb diverses causes socials mitjançant la creació d’organitzacions no lucratives especialitzades. Alhora, s’estava produint una modernització de l’administració pública i es va desenvolupar una nova estructura autonòmica més propera al territori. La conjunció de les noves organitzacions socials i una administració pública que començava a fer polítiques modernes de desenvolupament social, cultural i ambiental va donar peu a una trobada contínua entre organitzacions i administracions per respondre a les creixents demandes socials i col·laborar en la construcció d’un incipient estat del benestar. Aquesta col·laboració públic-privat ha marcat el desenvolupament del tercer sector en els últims 30 anys al nostre país.

Però l’arribada de la crisi dels últims anys i la sobtada limitació de recursos públics per temes d’interès social, cultural, educatiu, ambiental, … ha afectat profundament les bases sobre les que s’ha desenvolupat el tercer sector. A més, aquest canvi d’escenari s’ha produït simultàniament a l’augment de les necessitats socials properes. I aquest augment de les necessitats socials s’ha hagut d’afrontar al mateix temps amb una dràstica limitació dels recursos econòmics disponibles . Per això, tot i tenir ara mateix la millor societat civil organitzada que ha tingut mai el nostre país, toca afrontar un canvi d’època radical en què les lògiques de funcionament i desenvolupament de les organitzacions en els propers anys seran diferents del que hem viscut en les últimes dècades. Aquesta situació que estan vivint les organitzacions ha propiciat que les entitats prenguin consciència de la necessitat de millorar el seu funcionament i gestió, la diversificació de les fonts d’ingressos, l’increment dels fons propis, la millora de la gestió financera, compartir recursos financers, la necessitat de col·laborar entre elles per compartir recursos, la flexibilitat organitzativa, …

Encara que no és fàcil, les entitats tenen el repte i la necessitat de convertir la crisi en una oportunitat per impulsar la transformació social i el paper de les organitzacions no lucratives a la societat del segle XXI. En el canvi d’època que estem vivint ara, una de les claus és la redefinició del paper de l’Administració Pública en la seva relació amb les entitats socials. Encara no està clar el resultat del nou escenari que vindrà, però hi ha elements que es van dibuixant clarament: el suport de l’Administració Pública no desapareixerà però deixarà de ser aquell suport gairebé únic que permetia impulsar projectes en solitari per passar a tenir un paper més complementari, entrant en aquells projectes d’utilitat social i solvència contrastada.

Reestructurar l’organització per donar resposta a aquest canvi d’època requereix un enfocament de canvi estratègic transversal que va més enllà de la suma de canvis operatius: les persones implicades en els projectes, essencials per a les organitzacions, hauran de realitzar un esforç per adaptar-se al canvi, adquirint les competències necessàries per afrontar els reptes que es presenten . En definitiva, un veritable canvi cultural organitzacional que afecta a noves capacitats, noves competències i noves formes estructurals, per aconseguir dibuixar organitzacions renovades que puguin aconseguir la complicitat social, necessària per aportar valor social sostingut a tots els àmbits socials al segle XXI.

Pau Vidal

YouTube Preview Image

Més informació

“Sense ànim de lucre” vol dir “plenament compromesos amb la societat”

compromís social. Imatge: http://www.concannonmiller.com

Tradicionalment s’ha definit les entitats del tercer sector pel que no són (ONG – Organitzacions No Governamentals – o ONL – Organitzacions No Lucratives) i la pròpia expressió del “tercer sector”, que no és res més que un ordinal no descriptiu. En els darrers temps, sobretot a Estats Units i a Llatinoamèrica, ha sorgit amb força un intent de cercar un nom amb significat com és OSC – Organitzacions de la Societat Civil-.

Aquest fet de vegades porta a fixar-se precisament en allò que no ets, enlloc de centrar l’atenció en el que és la raó de ser. Així, l’altre dia llegia un tuït provocatiu que deia quelcom semblant a: “Què vol dir sense ànim de lucre? Que no necessiten ingressos com qualsevol empresa?”. Evidentment, és cert que les entitats del tercer sector, com qualsevol altra organització,necessiten ingressos per sobreviure i poder complir la seva missió; però la diferència fonamental és que aquests diners són instrumentals, i la raó de ser de les organitzacions no lucratives és el compromís amb la societat; és a dir, treballar per a la millora social o la millora de la convivència. Aquest compromís amb la causa (sigui ambiental, educativa, social, cultural, de cooperació internacional etc.), és el motiu pel qual les persones escullen una forma jurídica no lucrativa pels seus projectes enlloc de fer-ho amb una forma mercantil clàssica. En la seva activitat no busquen el repartiment dels beneficis a uns accionistes particulars ni generar un patrimoni que deixar als seus hereus.

Aquest fort compromís social és el que les entitats no lucratives hem de posar en evidència amb força perquè és el que diferencia i dóna valor a les entitats. Els milers d’organitzacions no lucratives que existeixen al nostre país són el resultat de persones compromeses amb la societat que han decidit lliurement apostar per la societat per sobre dels beneficis personals que poguessin generar els seus projectes. La força d’aquest compromís es manifesta tant en els emprenedors socials que han creat les associacions, fundacions i cooperatives d’iniciatives socials existents; com en els milers i milers de persones que treballen en aquestes organitzacions, conciliant diàriament carrera professional i compromís social.

Evidentment, les organitzacions no lucratives no tenen ni pretenen tenir l’exclusiva del compromís social: també hi ha empreses amb un fort compromís social. Però és cert que l’absència de l’ànim de lucre és una aposta valenta i radicalque els permet no haver de conjugar equilibris entre el lucre personal (legítim) i compromís social.

Històricament, aquest fet ha justificat una atenció preferent en forma de subvencions i algunes exempcions. Això obliga a un seguiment públic i obert per garantir el seu caràcter i, de fet, per això el propi tercer sector s’ha dotat d’eines en aquest sentit (autoregulacions, codis, entitats de segon nivell, etc.). El nostre sector és el primer interessat en identificar i desmarcar-se d’aquelles organitzacions que no compleixin realment amb les seves finalitats missionals i que es facin servir pel benefici personal. Afortunadament, són una minoria de casos que no entelen la bona feina quotidiana de milers i milers d’entitats.

No és fàcil ser organització no lucrativa avui dia. Les entitats tenen molts reptes per endavant per adaptar-se a les exigències del canvi d’època que estem vivint. En l’exigent entorn actual no val només tenir aquest compromís social, sinó que per rebre el suport social les organitzacions han de ser capaces de mostrar la seva utilitat social i que la seva aportació és valuosa i val la pena. Així aconseguiran el compromís de la ciutadania, les administracions públiques i tots els actors socials envers les seves activitats. I en això estan treballant activament les entitats, reconeixent la necessitat de mesurar l’impacte social i trobar altres maneres de mostrar el valor aportat. Afortunadament, el nostre país compta amb desenes de milers d’entitats i persones compromeses amb la societat que cada dia aixequen les seves persianes per treballar de manera compromesa i desinteressada en que la nostra societat sigui un lloc millor i més agradable per viure. De fet, és gràcies al treball històric pioner de moltes entitats no lucratives que hem anat avançant en el reconeixement i cobertura de moltes necessitats socials. I això continua passant cada dia. Organitzacions sense ànim de lucre, organitzacions compromeses amb la societat.

La reconversió (miraculosa) del tercer sector: Sense recursos i amb valors

El canvi de paradigma que està afrontant el tercer sector en la seva relació amb l’administració pública porta implícit dur a terme una reconversió profunda de les entitats tal com les coneixem avui en dia.

Els paradigmes i la manera de funcionar dels últims vint/trenta anys ja no serveixen per encarar el futur. Així de simple, així de radical. Durant anys, la relació amb l’administració pública ha estat l’element clau per tirar endavant els projectes d’utilitat social, ambiental, cultural, de cooperació, etc.,  que tenien les organitzacions no lucratives en ment. El finançament públic ha estat fonamental i les organitzacions s’han anat acostumant a les lògiques que aquesta ens ha anat imposant: en la formulació de projectes, en els cicles anuals, en les justificacions, en l’orientació al procés per sobre del resultat, etc. No ha estat fàcil aprendre en aquesta relació amb l’administració pública, però el pas dels anys i el pes dels processos administratius ha anat modelant el funcionament de moltes entitats.

I encara que des de fa temps érem conscients del risc de tenir aquesta font de finançament principal (de fet, gairebé única per massa organitzacions), no ha estat fins a les dificultats actuals que es planteja la urgència radical de canvi. Canvi necessari.

Però no és fàcil canviar ràpidament després de tants anys de funcionar d’una manera determinada.

Els primers esforços han anat orientats a una adaptació a curt termini més que a un canvi estratègic. És lògic: urgència pressupostària, compte d’explotació que estreny. I ha tocat tancar projectes, reduir equips, redimensionar organitzacions. Tot això és necessari, però només són ajustaments: no és un canvi estratègic.

Cal una forta reconversió. Fer coses diferents. Noves maneres de funcionar. Incorporar lògiques emprenedores en la posada en marxa de projectes.

Toca construir complicitat social sòlida amb la ciutadania, desenvolupar noves competències en els equips, diversificar el finançament de les activitats, parlar amb un llenguatge comprensible fora dels experts, actualitzar els òrgans de govern, incorporar les noves tecnologies, etc. I més, molt més que constitueix la reconversió que han d’afrontar les organitzacions no lucratives per complir la seva funció en la societat. Transformar-nos en les organitzacions del segle XXI que són necessàries avui dia.

Afrontem una reconversió dura, difícil que implica canviar una gran part del que hem fet en gairebé tota la nostra història recent. I ho hem de fer sense recursos disponibles. Ja sabem que el sector públic mima altres actors en les seves necessitats de reconversió: si fóssim bancs, tindríem milers de milions a través del FROB per a la reconversió; o si construíssim cotxes també rebríem incentius per a que la ciutadania els comprés; o, si fem memòria,  fa anys es van abocar molts recursos a les reconversions industrials; i fins i tot el sector immobiliari està aconseguint col·locar els seus pisos buits a l’administració per reconvertir-se.

Però per a la necessària reconversió de les organitzacions no lucratives a les noves lògiques del segle XXI no hi ha recursos: no hi ha diners per repensar o reestructurar-nos. Així que ens toca afrontar aquesta dura reconversió sense recursos econòmics per fer-ho, encara que afortunadament comptem, com sempre, amb la força dels nostres valors i del nostre compromís amb les persones i la societat. Aquest és el nostre gran capital, encara que no sabem si serà suficient i és possible que moltes organitzacions no sobrevisquin a aquest procés de repensar-se. Tot i això, ens toca ser optimistes i afrontar l’esforç pensant que a partir d’aquest compromís ferm amb els valors, amb les persones i amb la societat, acompanyat de la bona gestió i la complicitat social, ens durà a reconstruir un tercer sector capaç d’actuar de manera eficient i eficaç en el segle XXI. Perquè la nostra societat s’ho mereix.

Anem endavant, doncs, amb la reconversió (miraculosa) de les organitzacions no lucratives: ens tocarà treballar molt per fer-la amb valors i compromís, encara que sense recursos específics.

5 temes clau on el tercer sector se la juga el 2013

El 2012 s’ha fet llarg en la major part de les organitzacions no lucratives. El canvi d’època que estem afrontant s’ha mostrat amb tota la seva intensitat en aquest any: els paradigmes dels últims trenta anys per al funcionament de les organitzacions han deixat de funcionar i la gestió de moltes entitats s’ha anat transformant en un exercici de supervivència a curt termini: arribar a final de mes, fi de trimestre, final d’any..?

La situació requereix reaccionar amb rapidesa el 2013 afrontant ràpidament canvis estratègics que permetin a les entitats continuar aportant valor a la societat en els propers anys. Però la situació no és fàcil: hi ha poc temps, menys recursos i els canvis ens exigeixen una radicalitat i rapidesa a la qual no estem acostumats.

A continuació es mostren cinc temes clau que estan (o estaran properament …) a les agendes de la major part de les organitzacions de la societat civil a casa nostra:

1. Potenciar la complicitat social.

Les organitzacions existeixen perquè som capaços de generar complicitat social en el treball en les causes per les quals treballem. Tan és  el tipus d’organització: la seva existència només té sentit si hi ha una complicitat social formada per persones i altres col·lectius capaços de comprometre’s amb l’actuació de l’entitat.  Ja s’ha acabat els temps en què els projectes es podien dur a terme únicament perquè a algú de l’Administració Pública li agradava el que fèiem i ens recolzava amb una subvenció. Les organitzacions del segle XXI són capaces de mobilitzar persones compromeses amb la seva missió que donen suport amb dedicació de temps i recursos econòmics per fer realitat els somnis de l’organització. La clau és aconseguir i gestionar aquesta complicitat social que aportarà energies, il·lusions, capacitats i recursos per a la transformació social.

2. Desenvolupar noves competències en els equips.

Estem en una nova època que exigeix ??noves competències i capacitats a la gent que forma les organitzacions, tant és que siguin persones voluntàries o remunerades. Durant anys hem après a gestionar projectes, a presentar-nos a convocatòries, a visitar les administracions, a conèixer els seus llenguatges, a justificar i a fer servir tot un seguit de metodologies, ja fossin projectes d’intervenció social, marc lògic, de sostenibilitat ambiental o d’acció cultural,… Us sonen? Durant anys això ha estat eficient i era el necessari per fer realitat la nostra missió. Però ja no és suficient. Aquest llenguatge d’ “experts-per-experts” no ens serveix per generar complicitat i compromís amb el barri, amb la ciutat, amb la gent normal del carrer que hem de ser capaços de comprometre en el nostre treball per una societat millor. Ens calen competències relacionals, “comercials”, nous llenguatges, capacitat d’explicar-nos sense tecnicismes. Un exemple: si mireu unes quantes webs d’organitzacions veureu que en general usen un llenguatge més adequat per omplir un formulari que per il·lusionar i comprometre persones. En les organitzacions tenim gent valuosa i compromesa amb la missió, persones voluntàries i/o remunerades. Les organitzacions del segle XXI han d’afavorir el procés accelerat de desenvolupar aquestes competències en la gent que forma part de l’organització per apropar-nos i comprometre persones.

3. Entendre el nou rol de l’Administració Pública.

Durant anys l’Administració Pública ha estat el motor que impulsava els nostres projectes perquè creia en la seva utilitat social: si els agradava el que fèiem, podíem aconseguir recursos econòmics per arrencar els projectes amb l’Administració Pública com a finançador únic o gairebé únic (tot i les regles de cofinançament, que moltes vegades hem solucionat amb fons d’altres administracions públiques). Hem estat un soci de llarg recorregut per una Administració Pública que aprofitava la utilitat social del que fèiem, la il·lusió que hi posàvem i l’austeritat de recursos amb què funcionem. Però ara ens trobem davant una Administració Pública trencada i desorientada, que encara que de vegades vulgui, no pot. I retalla. I retalla. I segueix retallant. I per al nostre escàndol, ho fa en temes directament relacionats amb la nostra missió: per a nosaltres és el més important, però per a ells només és un tema més. Però encara que l’Administració Pública tingui dificultats, no desapareix. Hi és, i segueix valorant les coses d’utilitat social, el que passa és que està canviant el seu rol: abans tenia un rol principal i cada vegada més tindrà un rol complementari en els nostres projectes. L’organització del segle XXI, a través de les seves xarxes de complicitat social i la seva capacitat d’emprenedoria, podrà  arrencar projectes i mostrar la utilitat social dels mateixos per animar la participació de l’Administració Pública amb polítiques en aquestes àrees. Però segurament tindrà un rol diferent: un rol col·laborador, però ja no podrà ser el finançador únic o principal.

4. Estalviar costos sent més eficients.

És simple. Cal estalviar, encara que siguem de natural austers. Un estalvi basat en l’augment d’eficiència: les estructures molt petites tenen moltes ineficiències que acaben generant uns costos alts de funcionament. No ens ho podem permetre. Col·laborar, compartir, repartir, coordinar, fusionar, reutilitzar,… seran verbs que guiaran amb força les nostres actuacions aquests anys. Ja ho estem veient: organitzacions que comparteixen estructures, que són capaces de col·laborar i dissenyar procediments conjunts per estalviar. Cal mantenir la capil·laritat social característica del tercer sector en l’actuació, però cal ser capaç de combinar amb eficiència en el funcionament: no podem compartir local?, o utilitzar el mateix auditor?, o les mateixes metodologies d’intervenció? Podríem compartir les infraestructures informàtiques?, o gestionar els diners conjuntament? Per exemple, gestionar 100 vegades 100.000 € és molt més car (però molt més!) que gestionar 10 milions d’euros conjuntament. Llavors, per què ens costa tant fer el pas? Les organitzacions de segon nivell del segle XXI tindran un paper clau per a la millora de l’eficiència i estalviar costos de funcionament a les entitats. Actuació local amb estructures globalment compartides. O de vegades, senzillament una fusió.

5. Mostrar l’impacte social i econòmic de la nostra activitat.

Nosaltres estem plenament convençuts de la utilitat social de les nostres organitzacions. Però no val amb estar convençuts: hem de ser capaços de mostrar, de mesurar  i reivindicar la nostra aportació social i econòmica a la societat. La confiança no és cega: es construeix a partir de les dades, a partir d’organitzacions transparents que ens esforcem per mostrar el que estem aportant a la societat. Fa anys podia ser un acte de fe, però avui dia ja existeixen metodologies i maneres de mostrar el que aportem a la societat: tant en millores i en estalvis. Les dades ajuden a construir confiança, i la confiança dia a dia es reforça i motiva el compromís amb l’organització. Ja no és un tema únicament de qualitat en l’actuació, sinó que els esforços de mesura d’impacte social i econòmic van més enllà. I les organitzacions del segle XXI han de saber explicar a la societat el valor social i econòmic del que aporten.

Planificació Estratègica: Una oportunitat per promoure el canvi radical

L’altre dia estava xerrant amb el responsable d’una associació d’acció social que té un grau considerable de complexitat, amb un alt nombre de treballadors/es i persones voluntàries. “I com va tot?”.“Amb la que està caient –em respon- no ens podem queixar massa. Per cert, ara estem fent la planificació estratègica, més o menys com sempre, sense gaire novetats, ja saps el que fem i com som”.

Alguna cosa falla: en aquests moments de canvis a l’entorn, una reflexió estratègica en una organització no pot ser “com sempre”.

Precisament, el moment actual és especialment indicat per fer reflexions estratègiques, és a dir, per ser capaços de pensar l’organització futura al temps que gestionem operativament el compte d’explotació d’aquests anys. Projectar estratègicament l’organització del futur al temps que gestionem operativament l’organització d’avui.

Necessariament, la reflexió estratègica en les circumstàncies actuals ha d’incorporar una dosi de radicalitat per donar resposta a un entorn que està canviant a un ritme endiabladament ràpid: les lògiques de 2010 o 2011 no tenen res a veure amb l’escenari que es dibuixa per als propers anys. Per això, no podem projectar un futur a on fem “el de sempre”.

Una reflexió estratègica ha de servir per ajudar a prioritzar, a redefinir projectes, a cercar la complicitat social, a identificar les competències que haurem de desenvolupar en els equips, a trobar la manera de relacionar-nos de nou amb la comunitat, a mostrar la utilitat social del que fem, a definir el nostre rol en la societat futura que s’està dibuixant dia a dia.

No, no és fàcil, però el pensament estratègic és una oportunitat inigualable d’alinear l’organització que tenim avui amb l’organització que volem construir en el futur. I de ben segur que incorporant elements de canvi radical que haurem de gestionar en el futur proper tindrem més possibilitats d’èxit, sempre que la planificació estratègica serveixi per alinear la base social amb el futur d l’organització.

No us  cregueu plans estratègics que en aquests moments diguin “el de sempre”, perquè llavors difícilment seran la palanca de canvi per encarar el futur amb determinació.

Per al tercer sector, més que en una època de canvis, estem en un canvi d’època

imatge post vivim un canvi època carretera

Vivim una època intensa: diàriament les entitats del tercer sector intentem donar respostes adequades a aquestes situacions canviants. La major part d’accions són de tipus operatiu, respostes acció-reacció: ajustaments d’equips, reducció d’estructures, tancament o adaptació de serveis, seguiments pressupostaris estrictes, accions de cerca de fons, etc.

La qüestió és que, malgrat la quantitat d’accions que fan les entitats, costa molt veure els efectes d’aquest canvis més enllà d’efectes puntuals. Una raó pot estar en l’enfocament operatiu que tenen la major part d’aquestes accions. Són canvis operatius que procuren respondre a circumstàncies concretes. Però molt poques vegades responen a una lògica transformadora de canvis estratègics.

Són respostes adequades per navegar en una època de canvis, però el que estem vivint sembla més un canvi d’època. I a un canvi estratègic d’aquest calibre difícilment seran efectives respostes concretes, accions puntuals per corregir detalls.

El tercer sector ja va viure un canvi d’època fa una vintena/trentena d’anys amb l’emergència d’una Administració Pública “moderna” que comptava amb el tercer sector com un aliat pel desenvolupament de polítiques socials, de cooperació internacional, ambiental, culturals, etc. I les entitats del tercer sector vam reaccionar a aquest canvi d’època amb una estratègia d’enfortiment interna, estructural, procedimental i de gestió per donar resposta als requeriments d’aquest “aliat” que faria possible els nostres projectes de millora social: certificats de qualitat, subvencions i convenis, aprendre a justificar i a viure en les convocatòries, a reunir-se amb tècnics i polítics, etc. En definitiva, en aquests vint o trenta anys hem dibuixat les organitzacions que tenim ara: organitzacions amb capacitats, competències i estructures potents per gestionar la relació amb l’actor públic.

En el canvi d’època que estem vivint ara s’està redefinint el rol de l’Administració Pública en els nostres projectes d’acció. Encara no sabem el resultat del nou escenari, però hi ha elements que es van dibuixant: el suport de l’Administració Pública no desapareixerà però deixarà de ser un suport gairebé únic per passar a ser complementari en projectes de suport i utilitat social contrastada. És a dir, la complicitat social es un element clau per a l’entitat del tercer sector dels propers anys.

I reestructurar l’organització per donar resposta a aquest canvi d’època requereix un enfocament de canvi estratègic transversal que va més enllà de la suma de canvis operatius: les persones implicades en els projectes, essencials per les organitzacions, hauran de realitzar un esforç per adaptar-se al canvi, adquirint les competències necessàries per fer front als reptes que es presenten.

Un veritable canvi cultural organitzacional que afecta a noves capacitats, noves competències i noves formes estructurals, per aconseguir organitzacions que permetin complicitat social, necessària per aportar valor social sostingut en aquest canvi d’època que estem vivint.

Estàs veient l′arxiu de la categoria ′Estructura del Tercer Sector′.